Crònica de l’ascenció de l’Aneto (II): Fins al refugi de “La renclusa”

Un cop amb totes les motxilles fetes i el material adequat (tot i que ens havia quedat clar que no experiència adequada) agafem el cotxe per anar a Llanos del Hospital. Tot i que també surten busos de Benasque, des de Llanos del Hospital surten més freqüents (cada 35 min aprox.), el preu del bus són 4,2€ per persona anar i tornar. El bus va a tota castanya per una petitíssima carretera que crec que l’han feta a mida de l’amplada del bus.

Un cop a l’estació de bus s’ha de creuar un rierol per un pintoresc pontet de fusta, vorejar els contenidors d’escombraries per la dreta i agafar un sender indicat. A la següent bifurcació, també s’ha de seguir a la dreta segons les indicacions.

El sender és ample, sovint empedrat, a vegades fins i tot com una calçada, i ascendeix en principi sense adonar-nos i després gairebé per deixar-me sense alè en ziga-zaga constant.

Vam iniciar l’ascensió a les 18:41 i malgrat això feia un sol que espantava. Aquest va ser un dels principals inconvenients, així que si podeu evitar el sol millor. Durant la major part de l’ascensió vaig estar sola, però no la última, tot i que vaig pensar que si em costava tant fer una hora de pujada no sé pas si en sabria fer sis! Els dubtes cada cop eren més intensos…

Durant la pujada vaig pensar que no arribaria ni al refugi i la gent que baixava (que era bastant) estava com una rosa. Sort que vaig veure una noia que coixejava (vaig pensar que jo potser també acabaria així perquè pateixo dels genolls), això em va mig tranquil·litzar.

A les 19:24 vaig arribar a la Renclusa, per sorpresa meva, just a l’hora prevista i un cop vaig veure l’alberg (està amagat i no es veu fins que hi ets) vaig pensar que o havia estat per tant. El paisatge és magnífic i res allunyat a l’esperat: paisatge pirinenc, amb riu i llac incorporat, a més a més dels rucs clar!

L’Alberg és “typical” i es pot reservar perquè et facin el sopar i l’esmorzar (fet que es tradueix amb menys pes a la motxilla i més diners per gastar, així que, òbviament, nosaltres ho dúiem tot a la motxilla). Les habitacions són més reduïdes de les que em pensava així que ens va tocar una habitació per nosaltres sols, però amb la mala sort que un de nosaltres va roncar com un dimoni posseït així que entre els roncs, els sorolls de la porta obrint-se i tancant-se (no sé perquè a les 12h de la nit hi havia un munt de famílies amb nens i llanternes entrant i sortint de l’alberg i la nostra habitació estava justa al costat de la porta; fins i tot el meu pare em va preguntar l’hora per si ens havíem adormit pensant que tothom ja marxava, de fet jo també ho vaig pensar i ja sabia quina hora era) i els nervis no vam poder aclucar l’ull gaire estona. Sort que vam anar a dormir a les 21h i des d’aleshores i fins les 12h vaig dormir com un tronc!

Si, si, a les 21h! Vam sopar a fora del refugi i a ma mare no se li va ocórrer res més que donar-li menjar al ruc. A mi se’m van posar els pèls de punta! Com si no sapigués que aleshores no ens el podríem treure de sobres en tot el vespre! Després de sopar i per no pensar més en la glacera, els grampons i que l’endemà ens havíem de llevar a les 5h i no sabíem ni quin camí havíem d’agafar, vam anar a dormir, d’aquesta manera segur que no fèiem voltes al cap.

Per anar a l’habitació vam passar pel mig d’un grup d’excursionistes d’última generació: amb botes goretex, pantalons d’última moda impermeables, que permeten la transpiració, es poden fer curts, llargs i canvien de color per camuflar-se, bronzejat adient a la professió (com més es vegi la marca de les ulleres de sol millor), samarreta d’un teixit nou inventat a la xina… i just quan passem sentim:

– Yo flipo con la gente esta vestida de mercadillo que se piensa que va a subir el Aneto…

La continuació en els següents enllaços: Fins al Portillón i Ascenció final

3 responses to “Crònica de l’ascenció de l’Aneto (II): Fins al refugi de “La renclusa”

  1. M’agrada això del paisatge pintoresc envoltat de contenedors d’escombraries. jajaja. Segur que la pija del comentari va passar tapant-se els ulls… o sentint-se com a casa.

  2. Crec que aquesta gent que puja amb pantalons de mercadillo s’aproximen molt més als primers excursionistes que no pas els pijos que es pensen que per portar lo ultim en roba d’excursionisme són millors.

    En fi, és com quan es va a esquiar, que et miren malalment per no anar amb cert glamour mentre per dins penses que quan vas començar fa 20 anys a esquiar gent aixi només te la trobaves a baqueira.

    I l’ascenció al refugi va ser molt curta, de cop i volta miraves cap a dalt i deies ‘Cony! Si ja hem arribat!!’

  3. Retroenllaç: Crònica: VALL DE BENASQUE I ELS HAUTES PYRINEES FRANCESOS | Aficionats als senders

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s