Us deixo amb l’experiència d’una col·laboradora habitual del bloc de la I caminada Sants-Montserrat realitzada el 2010.

Vaig apuntar-me a aquesta sortida perquè em feia molta il·lusió com a excursionista i catalana anar a Montserrat caminant, però la veritat és que va ser  matadora, s’ha d’estar molt preparat per a poder fer  tants kilòmetres de nit en la major part i a sobre amb força desnivells. 

Penso que anar a Montserrat ja té prou dificultat per la seva longitud perquè se li afegeixi caminar de nit que no veus res i  les forces et minven i un traçat de puja-baixa, que per a gent amb un nivell mitjà com jo, acabés destrossada.

D'esquerra a dreta: la prenyada, l'elefant, la mòmia, i a baix, i sobre el campanar, el gegant

Només sortir de Sants fins arribar a Collserola ja va ser prou pesat, però es clar, entenc que s’ha de sortir de Sants ja que el centre organitzador té la seu allí, la qual cosa obliga a fer un bon tros per ciutat, que ja esgota.

La distància entre avituallaments els he trobat correctes, hi havia un cada més ho menys 10 km, però he trobat a faltar begudes dolces com sucs o coca-cola que porten sucre i cafeïna per espavilar-te.

La senyalització ha estat molt dolenta, sobretot el tros fins a Vallpineda. Consistia en petits trossos de cinta de color blanc i vermell enganxats en una piqueta a terra, cosa que els feia molt poc visibles, passada aquesta urbanització hi havia més senyals a les branques o postes però continuen essent petites, arribada la nit costava veure-les,  a més no tots els trencalls estaven senyalitzats. Els senyals que sí que es veien eren uns cartells de fletxes blanques que crec que corresponien a la caminada St Joan Despí-Montserrat.

El primer tram fins a l’avituallament de Can Cuiàs, ja se’m va fer pesat, a més d’haver de travessar la ciutat, tot era pujada i amb tensió buscant les piquetes amb les senyals. Quan arribes et donen aigua i trossos de taronja i llimona, i penso: ai que patirem de gana!

Al segon tram com era d’esperar, ja ens perdem, no veiem el trencall cap al turó de Castellví, tot i que la pista estava senyalitzada no sé el perquè a la descripció que ens donen no diu els nom dels indicadors que hi ha, no hi ha cap que indiqui aquest turó i en canvi ens diu que seguim unes plaquetes vermelles de la UEC de Gràcia que gairebé no es veuen i menys quan passem que comença a enfosquir. Total que ens passem el trencall i quan ens adonem que ens hem equivocat girem cua i ens ajuntem amb un bon grup també que s’equivoca.  Amb aquest grup anem seguint buscant les poques piquetes que ha posat la UEC fins la urbanització de Vallpineda, que arribem de miracle per la poca senyalització.   L’avituallament molt minso: necessito menjar i agafo un triangle de pa bimbo amb foie-gras per eliminació, doncs només hi ha formatget que és massa empalagòs per empassar, de sobrassada s’ha acabat, la xocolata també s’ha acabat, quan vaig a buscar un altre tros de foie-gras també s’ha acabat… bé, prenc unes quantes panses que és el que queda.  Necessito una beguda dolça, que em doni energia.

Continuem caminant fins a Castellbisbal (tercer tram), malgrat que la senyalització és més freqüent, aquí trobem els senyals blancs de Sant Joan Despí que són molt més visibles, la son em venç i no paro de badallar, a l’avituallament  donen cafè que em fa molta falta i brou, que no em ve molt de gust, ja que la nit és calorosa, també hi ha figues i albercocs secs. Hem falta sucre.

A la sortida de Castellbisbal tornem a perdre’ns, els senyals son massa petits, però ens corregim aviat, fins a Santa Maria de Vilalba (quart tram) em dóna la sensació que vaig amunt i avall i que estic donant voltes, sense una direcció definida, bé serà cosa de la nit, que ja no sé on sóc. En arribar al poble, un altre cop brou i bimbo amb foie-gras, no hi ha res més per sopar, penso: menja això que sinó et desmallaràs!, també agafo xocolata i una mica de fruita seca.

Fins al coll d’Olesa (cinquè tram) , passem tot d’urbanitzacions ple de gossos que ens borden amb agressivitat i passem acollonits, tot el camí per asfalt bastant pesat i començo a estar cansada.  Quan arribo a l’avituallament ja no tinc ni gana, vull anar a dormir. Agafo un iogurt i xocolata i continuem caminant. Continuo necessitant una beguda dolça.

A partir d’aquest coll el camí se’m fa matador, mal senyalitzat, cansada, amb son, la nit molt fosca, ni lluna, ni estrelles, amb boira,… anàvem sols el meu marit i jo buscant senyals, quin sentiment de solitud al mig de la muntanya i seguim pujant per no sé on per camins dolents, quan comencem a baixar el camí encara és pitjor està totalment erosionat i es fa difícil caminar.  Quan veig passar al fons els cotxes, i que jo em trobo a tanta altura i penso que he de baixar fins la ctra. em desmorono i vull marxar cap a casa.  Ah! I com vaig? No tinc més nassos que arribar al següent avituallament que és a l’Aeri, ho tinc clar i li dic al meu marit que me’n torno a casa, camino arrossegant-me. Però vés per on que es fa de dia, el camí millora i m’animo. Al voltant de Can Tobella tornem a perdre’ns, els senyals estan massa separats i en no trobar-ne cap desconfiem, girem cua fins l’últim senyal conegut, tornem a baixar buscant-ne més senyals, anem fent tota la pista i no trobem el corriol que  la talla, arribem a l’Aeri. Aquí estic tan cansada que tot i que hi ha donuts que em pirren i no sé què més, perquè ja ni veig ni tinc gana, només vull dormir. Prenc un donut i em faig aigua amb sucre, ja que continua faltant beguda dolça.

Vaig cap a Montserrat com puc, o sigui a quatre grapes, són ¼ de 10, penso que puc arribar abans de les 12h. Quan veig les escales canvio d’opinió, penso: “et tancaran el control! bé,  és igual et guardaràs el cartonet de record”. Arribo al final en estat lamentable a 2/4 d’onze. Vés per on aquí si que hi ha beguda dolça, que m’hagués anat tan bé durant l’excursió, una coca-cola que dóna energia i espavila. Ara al final ja no em cal, prenc l’aquarius per tal de recuperar minerals.

En conclusió: molt contenta per haver arribat al final, encara que en mal estat, però o sóc massa gran per a fer aquesta caminada o em falta fortalesa, o totes dues coses.

En aquest bloc s’actualizen mensualment les marxes cap a Montserrat, per si us voleu animar a fer-ne alguna! És un repte molt recomanable!