Crònica de l’ascenció de l’Aneto (III): Fins al Portillón Superior

Després d’un llarg període continuo la saga ANETO, per explicar-vos finalment la meva experiència en l’ascens.

Després de sopar a fora de l’alberg amb la companyia de dos rucs que volien la seva part del banquet, vam anar a dormir d’horíssima, pels nervis, crec que eren les 21h, perquè, de fet, encara no era fosc. La nit va ser especialment dura, perquè tot i que ens va tocar una habitació petita un roncava com mai heu sentit a ningú! De fet, a l’alberg venen taps per un euro. A més, cap a les 24h la porta de l’entrada es va començar a obrir i tancar moltes vegades; i era especialment sorollosa. Ens vam desvetllar: la gent ja marxa? A veure si encara ens haurem dormit! Eren tot de famílies amb nens amb llanternes… es devien haver perdut, perquè no li trobo cap altra explicació. I tot això sumat amb el neguit va provocar que a les 5 de la matinada, en sonar el despertador, semblés que no haguéssim dormit gens. De fet no importava, no ens feia gens de mandra llevar-nos perquè sabíem que el dia ens costaria i que ens hi havíem de posar el més aviat possible.

Sortim a les 5:41 de l’alberg darrere d’un grup amb guia ja que la nit era molt fosca i no sabíem el camí. Tothom duia lots lligades al cap, excepte nosaltres que anàvem amb una lot de mà, fet que dificultava l’ascens. No veiem gairebé res, costava seguir el camí de les fites, hi havia un silenci sepulcral, es va anar formant una processó ben llarga de persones, es veia una llarga filera de llumetes, seguíem un pas lent i constant un rere l’altre, i entre el silenci, només se sentia una cosa: la llanterna del meu pare! que a més de no ser lligada pel cap era de recàrrega manual, així que havia de tenir les dues mans ocupades! Feia bastanta vergonya sentir aquest soroll “ecològic” quan tothom hi anava tan equipadament preparat… em tornava a venir al cap que per molt que ens agradi el senderisme potser era una fita massa difícil per nosaltres.

 

El camí es feia difícil per la foscor i perquè era molt pedregós, sovint havíem de grimpar i a vegades trepitjàvem aigua que no sabíem d’on venia. De cop i volta el grup amb guia que anava davant es va apartar perquè els avancéssim… em vaig convertir en la primera de la llarga fila… em van venir totes les pors, com quan t’acabes de treure el carnet de conduir i és la primera vegada que vas sense pedals del professor… tenia la sensació que anava lenta, que tenia molta gent al darrere esperant, que no seguia el camí correcte, no veia bé on seguien les fites, em vaig posar nerviosa… de cop nosaltres estàvem molt a baix i tothom seguia un camí més avançat i ascendent… m’havia equivocat!

Es comença a fer de dia, la gent es va separant en grups, ara més tranquils per la millor visibilitat.

No sabíem perquè la gent se separava per camins diferents, vam preguntar a un guia d’un grup a què era degut i ens va dir alguna cosa semblant a: “Tots els camins duen a l’Aneto”. Segons ressenyes que havíem llegit vam dirigir-nos a l’esquerra per arribar al Portillón Inferior i després seguir l’escarpada cresta (una bona grimpada!). Hi havia gent que seguia el camí sense desviar-se al Portillón Inferior, crec que l’ascens és més curt si es fa la segona opció, però més empinat i per tartera.

Arribem al Portillón Superior, parada obligatòria per tothom, amb la primera vista a l’Aneto i la glacera que tenim en tot l’ascens… una vista espectacular!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A sorpresa nostra, en arribar al Portillón Superior, hi havia dos enquestadors de la Federació Excursionista d’Aragó. El primer que se’m va passar pel cap és si de debò feien cada dia 3h de pujada per fer aquesta enquesta i si no la podien fer des de l’alberg… ens van preguntar quants 3000 havíem pujat, quina experiència senderista teníem, si havíem usat mai grampons, si dúiem mòbil, GPS, piolet… Nosaltres només havíem fet la Pica d’Estats com a 3000, no havíem usat mai grampons, no dúiem GPS ni piolet… vaja! Que només ens salvava que dúiem el mòbil!!! Ja us podeu imaginar la cara de l’home… ens va dir que per la zona hi havia altres 3000 més fàcils per fer que l’Aneto… i em vaig tornar a preguntar perquè això ho diu després de 3h de pujada i no ho comenta a l’alberg, després vaig entendre que des de l’alberg no ens podia ensenyar la gelera… ens va dir: veieu la gelera? Doncs com que vosaltres mai no heu usat grampons, si us els poseu malament o rellisqueu i no teniu el piolet, veieu quina baixada teniu? Vaja que bàsicament ens va dir: “És que us mateu segur!”

Eren les 8:30h del matí. Em semblava que havia passat un dia sencer, però de fet, ens quedava encara un dia sencer per endavant.

Última part de la crónica aquí.

5 responses to “Crònica de l’ascenció de l’Aneto (III): Fins al Portillón Superior

  1. Molt bona redacció!!! I quina aventura. Sort que no us vau matar. jejeje. Segur que vosaltres vau trencar totes les estadítiques pel que fa a la preparació de la resta de gent que va pujar aquell dia.
    Només vosaltres podieu portar llanternes ecològiques. Si és que…
    Aquesta ascenció et donarà per uns quants posts eh… ja estic patint per veure si arribeu o no.

  2. Doncs en girar a l’esquerra per dirigir-nos al Portillón inferior vam passar a dues noies amb guia que duien roba novíssima i botes novíssimes i d’última generació però que duien un ritme espantòs (sort que els vam avançar!). Crec que és important anar preparat a la muntanya (dur roba d’abric, menjar adequat, grampons, roba impermeable), però no és el mateix que anar a la moda… Si hi ha molta preparació per fora i no hi ha preparació interior l’ascens pot arribar a ser molt feixuc.

  3. Jo vaig anar al protillon superior per la tartera, bé, més aviat era una glaçera, i va ser més directe i més senzill si duies pals. Tot i aixi crec que arribar per la carena pot ser molt més divertit, malgrat el desgast, i espectacular.
    Afegir que la gent pot portar gps i caure glaçera avall per qualsevol tonteria, la qüestió no és tenir piulet o no, és saber reaccionar davant el perill.

  4. És veritat, els pals em van ajudar molt també al llarg de tot el recorregut.
    Quan vaig tornar em van dir que una noia havia mort fent el camí de ronda, a vegades hi ha morts imprevisibles més enllà de la preparació. De fet, l’últim mort a l’Aneto anava molt ben preparat i era una persona altament coneixedora de l’excursionisme.
    Suposo que els enquestadors només volien cubrir-se les espatlles. Ja em veig el titular del dia següent: “Família muere después de ser advertida del peligro de la ascensión por falta de preparación”… no em pregunteu perquè l’he fet en castellà… m’ha sortit així.

  5. Ha de ser espectacular pujar una muntanya així… jo que ja vaig xalar al cim del Pedraforca😄.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s