Després d’un llarg període continuo la saga ANETO, per explicar-vos finalment la meva experiència en l’ascens.

Després de sopar a fora de l’alberg amb la companyia de dos rucs que volien la seva part del banquet, vam anar a dormir d’horíssima, pels nervis, crec que eren les 21h, perquè, de fet, encara no era fosc. La nit va ser especialment dura, perquè tot i que ens va tocar una habitació petita un roncava com mai heu sentit a ningú! De fet, a l’alberg venen taps per un euro. A més, cap a les 24h la porta de l’entrada es va començar a obrir i tancar moltes vegades; i era especialment sorollosa. Ens vam desvetllar: la gent ja marxa? A veure si encara ens haurem dormit! Eren tot de famílies amb nens amb llanternes… es devien haver perdut, perquè no li trobo cap altra explicació. I tot això sumat amb el neguit va provocar que a les 5 de la matinada, en sonar el despertador, semblés que no haguéssim dormit gens. De fet no importava, no ens feia gens de mandra llevar-nos perquè sabíem que el dia ens costaria i que ens hi havíem de posar el més aviat possible.

Sortim a les 5:41 de l’alberg darrere d’un grup amb guia ja que la nit era molt fosca i no sabíem el camí. Tothom duia lots lligades al cap, excepte nosaltres que anàvem amb una lot de mà, fet que dificultava l’ascens. No veiem gairebé res, costava seguir el camí de les fites, hi havia un silenci sepulcral, es va anar formant una processó ben llarga de persones, es veia una llarga filera de llumetes, seguíem un pas lent i constant un rere l’altre, i entre el silenci, només se sentia una cosa: la llanterna del meu pare! que a més de no ser lligada pel cap era de recàrrega manual, així que havia de tenir les dues mans ocupades! Feia bastanta vergonya sentir aquest soroll “ecològic” quan tothom hi anava tan equipadament preparat… em tornava a venir al cap que per molt que ens agradi el senderisme potser era una fita massa difícil per nosaltres.

 

El camí es feia difícil per la foscor i perquè era molt pedregós, sovint havíem de grimpar i a vegades trepitjàvem aigua que no sabíem d’on venia. De cop i volta el grup amb guia que anava davant es va apartar perquè els avancéssim… em vaig convertir en la primera de la llarga fila… em van venir totes les pors, com quan t’acabes de treure el carnet de conduir i és la primera vegada que vas sense pedals del professor… tenia la sensació que anava lenta, que tenia molta gent al darrere esperant, que no seguia el camí correcte, no veia bé on seguien les fites, em vaig posar nerviosa… de cop nosaltres estàvem molt a baix i tothom seguia un camí més avançat i ascendent… m’havia equivocat!

Es comença a fer de dia, la gent es va separant en grups, ara més tranquils per la millor visibilitat.

No sabíem perquè la gent se separava per camins diferents, vam preguntar a un guia d’un grup a què era degut i ens va dir alguna cosa semblant a: “Tots els camins duen a l’Aneto”. Segons ressenyes que havíem llegit vam dirigir-nos a l’esquerra per arribar al Portillón Inferior i després seguir l’escarpada cresta (una bona grimpada!). Hi havia gent que seguia el camí sense desviar-se al Portillón Inferior, crec que l’ascens és més curt si es fa la segona opció, però més empinat i per tartera.

Arribem al Portillón Superior, parada obligatòria per tothom, amb la primera vista a l’Aneto i la glacera que tenim en tot l’ascens… una vista espectacular!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A sorpresa nostra, en arribar al Portillón Superior, hi havia dos enquestadors de la Federació Excursionista d’Aragó. El primer que se’m va passar pel cap és si de debò feien cada dia 3h de pujada per fer aquesta enquesta i si no la podien fer des de l’alberg… ens van preguntar quants 3000 havíem pujat, quina experiència senderista teníem, si havíem usat mai grampons, si dúiem mòbil, GPS, piolet… Nosaltres només havíem fet la Pica d’Estats com a 3000, no havíem usat mai grampons, no dúiem GPS ni piolet… vaja! Que només ens salvava que dúiem el mòbil!!! Ja us podeu imaginar la cara de l’home… ens va dir que per la zona hi havia altres 3000 més fàcils per fer que l’Aneto… i em vaig tornar a preguntar perquè això ho diu després de 3h de pujada i no ho comenta a l’alberg, després vaig entendre que des de l’alberg no ens podia ensenyar la gelera… ens va dir: veieu la gelera? Doncs com que vosaltres mai no heu usat grampons, si us els poseu malament o rellisqueu i no teniu el piolet, veieu quina baixada teniu? Vaja que bàsicament ens va dir: “És que us mateu segur!”

Eren les 8:30h del matí. Em semblava que havia passat un dia sencer, però de fet, ens quedava encara un dia sencer per endavant.

Última part de la crónica aquí.