Crònica de l’ascenció de l’Aneto (IV): Ascenció final i descens

Després de l’enquesta al Portillón Superior estava molt nerviosa, de fet, quan avançava per la tartera que descendeix del Portillón a la glacera em tremolaven les cames. Em vaig començar a replantejar que si de debò calia patir tant i posar en perill la meva/nostra vida personal per assolir un cim objectiu quan caminar sempre havia estat per mi un plaer. Evidentment és un plaer a vegades cansat, però molt sovint satisfactori. És veritat que alguna vegada hem viscut algun entrebanc: pèrdues, que se’ns faci de nit, alguna torçada de tormell… però de moment totes les persones coneixedores del terreny ens ho pintaven ben negre, no parlaven d’aquest tipus d’entrebancs, sinó del fet de perdre la vida… la veritat és que l’Aneto era un objectiu que sabia que em costaria d’assolir (per la constància i resistència que requereix), però abans d’arribar a Benasque no hi havia pensat massa en aquest aspecte de la mort, ho trobava llunyà i en aquell moment acostant-me a la glacera cada cop els comentaris dels guies i enquestadors se’m feien més patents. Pensava molt en la meva família i en si realment el sacrifici valia la pena o podia acabar molt malament.

Per sort ens vam trobar a una catalana que feia l’Aneto per tercera vegada amb unes amigues seves de Saragossa. Per mi va ser tot un complex vitamínic per poder continuar endavant. Tot i que haviem deixat enrere a algunes persones vestides amb l’últim crit en senderime que anaven a un pas que deixava bastant a desitjar, el meu ritme era lent. Aquesta noia que ens vam trobar també anava vestida normal (sento usar aquest terme, però ja m’enteneu, no? Anava senzilla), també duia un ritme lent, però el fet que ja haguès assolit el cim unes altres dues vegades ens va donar la confiança que necessitavem en aquell moment. Desprenia molta vitalitat, ganes de fer, de viure… i ens va comentar que havia sentit el que ens va dir l’enquestador i que n’havia fet un gra massa, que una de les seves amigues tampoc no havia fet servir grampons i que no ens preocupéssim. Va ser un gran descans saber que no èrem els únics. 

Ara comentaré dues coses que en un context normal sembla vanal, però que per mi van ser molt importants. El primer va ser que xerrant i fent broma la noia catalana i jo ens vam desviar una mica del camí i vam anar a parar a una zona de pedres molt grans que en el fet que les dues èrem baixetes ens costava grimpar. Decidiem quin era el millor camí a seguir entre les dues i la vaig ajudar a baixar d’una pedra gran agafant-li la mà i el pal d’esquí. És una tonteria, ho sé. Però fins ara semblava que per molt que èrem molts els que pujavem en aquell matí l’Aneto ningú es parlava entre ells, ningú s’ajudava, em feia la sensació com que ningú podia tenir cap error, cap incertesa, si preguntaves quin era el millor camí la resposta era el més confusa possible com: tots els camins són bons, o depèn de l’estació de l’any… No sé si m’explico, però algú que entenguès que fer aquest cim no era una competició de ser el millor sinó de gaudir-lo i de viure l’experiència entre tots va ser engrescador. I la segona anècdota que volia explicar va ser amb una de les seves amigues de Saragossa que de cop es va parar (i vaig pensar, però què fa? Si a sobre de lentes ens parem no hi arribarem!) i es gira i em diu: “mira el paisaje, es impresionante, somos muy afortunadas de estar aquí.” Encara avui m’emociona aquesta frase, realment calia parar i observar el nostre voltant; el paisatge era increïble, i realment no estavem allà per més preocupacions sinó per desconectar, no es veia signes de civilització en tot l’horitzó, tot era una serralada impressionant, salvatge, el cel era net i d’un blau molt intens i la neu donava molta frescor. És veritat que èrem afortunades, no tothom ho pot viure i no tothom ho sap gaudir.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després de la tartera arribem a la glacera, on ens parem per col·locar-nos els grampons. Són totalment necessaris per l’ascensió a l’Aneto en qualsevol època de l’any ja que la gelera és permanent. S’han d’assegurar i fixar molt bé a la bota i també recomanen un piolet per, en cas de relliscada, poder-se subjectar amb la mà. Per altra banda, són fàcils d’usar ja que l’única cosa que s’ha de fer és caminar amb normalitat tan sols assegurant-se de clavar el grampó, però no cal fer-ho amb força. Creuar la glacera va ser tota una experiència, algunes vegades es veia l’aigua circulant per sota i el blanc blavós del gel és preciós. Després de la gelera comença un ascens amb bastant de desnivell tot cobert de neu, és un dels trams més durs, però cal fer-lo amb calma i constància. Finalment, quan el nostre sender s’uneix amb el que ve del Collado de Coronas (un altre dels camins per on s’arriba a l’Aneto que alguns comenten que és més més bonic i menys freqüentat) queden uns 200m de forta pujada amb molt de pedram.

Finalment, a les 11:45h del matí arribem al pas de Mahoma. Es tracta d’un pas molt aeri de tan sols 1m d’amplada de roques que arriben al que és el culminant cim de l’Aneto (3404m), en total, hem ascendit uns 1510m de desnivell. El vent i el vertigen obliga a molts a fer el pas de Mahoma gairebé sentats i la por deixa a 1 de cada 5 persones sense creuar-lo, entre d’altres jo mateixa. Fer o no el pas de Mahoma ja no és important, són tan sols 20m que ens separen del pic (i de desnivell no més d’un metre). Tothom se sent satisfet i orgullós. És moment de menjar uns ganyips i xerrar de forma descansada. En aquest moment tothom comentava amb tothom la jugada: el temps, les vistes, la dificultat del pas… es respirava tranquil·litat.

El descens va ser especialment dur per mi. Ja no tenia la motivació de l’objectiu del cim, comença a sortir el cansament, la gelera està més desfeta i es veu més el precipici i per tant em va fer més por creuar-la, fan mal els genolls i els peus, és dificultós trobar on posar els peus entre el rocam i el descens des del Portillón (16h) fins al refugi que haviem pujat en la foscor de la nit es fa molt monòtom. En conseqüència la meva lentitud es va fer més patent. Cal dinar després de la gelera, per evitar que s’estableixin els núvols, plogui o es faci fosc.

Vaig arribar al refugi a les 18:45h (puc constatar que vaig ser l’última de tots els que vam pujar aquell dia), vaig trigar des del Portillón fins al refugi més d’una hora més del que havia trigat en pujar, era desesperant, el refugi i el llac es veien petits durant molta estona i semblava que mai s’acostessin. A més, hi havia múltiples fites que indicaven múltiples camins.

Finalment, a les a les 19:30 arribo a la parada del bus. En total, 14h caminant.

Podeu trobar les altres parts de la crònica en els següents enllaços:

Introducció: Concienciació i el lloguer de grampons

Part I: Fins al Refugi

Part II: Fins al Portillón

 

5 responses to “Crònica de l’ascenció de l’Aneto (IV): Ascenció final i descens

  1. Excel·lents imatges!

  2. M’imagino com déu ser el sentiment d’emoció en arribar al cim. Sé que no és el mateix, però alguna cosa semblant vaig sentir en pujar a dalt del Pedraforca (que ara et semblarà una miniatura comparat amb l’Aneto). Moltes felicitats per arribar-hi a dalt, tot i les complicacions, les llanternes, els crampons i la “inexperiència”.

  3. Doncs crec crític que la sensació de satisfacció és ben igual que si es fa el Puigmal o la font de Collserola, perquè es tracta de gaudir de l’entorn i de desconnectar del dia a dia.

    Gràcies Octavi, segueixo molt el BuscaCiència i rebo els mails de l’ACCC, tot i que molt sovint per horaris no hi puc assistir a la majoria d’actes, però sempre penso… quan tingui una feina estable i els caps de setmana lliures serà una eina fantàstica!

    • Jejejej, no t’amoïnis, jo tampoc puc assistir a massa actes. Però sempre està bé somiar en tenir temps: quan el tens, el gaudeixes més!

      Salut!

  4. Per experiència pròpia el millor al final (portillon-refugi) és intentar oblidar el cansament i descendre ràpidament, com més cabreta millor, aixi la ment esta pendent només en saber on posar els peus… un exemple clar seria comparar-ho amb el descens del Pedraforca, o el baixes gaudint al màxim (i destrossant-te les cames) o patint per si arribaràs o no (i destrossant-te les cames i la ment).
    El pitjor tros per mi és el que hi ha entre la glacera i el portillon.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s