Un repte, una il·lusió, una meta comuna, que ens uneix, una experiència intensa plena de sensacions i emocions.

Hem caminat pel costat d’un riu amarronat, entremig de majestuosos canyissars, enmig d’un bosc fosc, en entorns amagats per la fosca nit on a nosaltres només ens importava el nostre trepig, el sòl i avançar. Hem passat per pobles adormits, serens, aliens al nostre pas.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Hem sentit el soroll de les fulles tremolar, dels còdols repicar al nostre trepig, hem sentit el silenci de la nit, i l’hem gaudit, els ocells xiulant alegrement quan el sol encara no ha eixit, com si donessin la benvinguda al bosc a aquests visitants caminants, animant-nos al nostre feixuc pas. Hem sentit l’olor dolça de la ginesta, l’olor de pols. Hem sentit la calor, la suor que no es desenganxava de la nostra pell, la humitat, la brisa que ens acariciava i que refredava lleugerament la suor, el tacte del terra dur, de les pedres irregulars, els peus que s’ensorraven en l’arena i costava aixecar-los.

Ens hem esforçat, hem patit, i hem sentit el dolor. El dolor dels genolls que flaquegen a les baixades, dels talons que sembla que s’esquerdin en algunes pujades, de les cames i dels seus músculs, de l’esquena, dels ronyons, que tot i no dur gairebé res a la motxilla cada cop era més pesant. Hem tingut la sensació de no poder més, de no arribar mai al final, de convertir-se els quilòmetres en eternitat; com si el pas del temps es fés cada cop més ràpid en relació al nostre pas, però s’havia d’arribar, perquè ens ho havíem proposat i sentíem que ho podíem fer.

Hem caminat durant tota la nit, sentint el caliu de la companyonia dels desconeguts, dels objectius comuns que uneixen, de quan ens trobem amb condicions d’igualtat, però també l’individualisme, necessari, com per supervivència, per poder continuar endavant, de deixar enrere els companys, estant preocupats per ells però sabent que és l’única solució per poder arribar al final. Hem sentit l’alegria del retrobament, la il·lusió de saber que al final tots hem arribat.

Què majestuosa és Montserrat, què bonic que és pujar-la!

Sensacions de la Caminada Hospitalet – Montserrat 2012