Un repte, una il·lusió, una meta comuna, que ens uneix, una experiència intensa plena de sensacions i emocions.
Hem caminat pel costat d’un riu amarronat, entremig de majestuosos canyissars, enmig d’un bosc fosc, en entorns amagats per la fosca nit on a nosaltres només ens importava el nostre trepig, el sòl i avançar. Hem passat per pobles adormits, serens, aliens al nostre pas.
Hem sentit el soroll de les fulles tremolar, dels còdols repicar al nostre trepig, hem sentit el silenci de la nit, i l’hem gaudit, els ocells xiulant alegrement quan el sol encara no ha eixit, com si donessin la benvinguda al bosc a aquests visitants caminants, animant-nos al nostre feixuc pas. Hem sentit l’olor dolça de la ginesta, l’olor de pols. Hem sentit la calor, la suor que no es desenganxava de la nostra pell, la humitat, la brisa que ens acariciava i que refredava lleugerament la suor, el tacte del terra dur, de les pedres irregulars, els peus que s’ensorraven en l’arena i costava aixecar-los.
Ens hem esforçat, hem patit, i hem sentit el dolor. El dolor dels genolls que flaquegen a les baixades, dels talons que sembla que s’esquerdin en algunes pujades, de les cames i dels seus músculs, de l’esquena, dels ronyons, que tot i no dur gairebé res a la motxilla cada cop era més pesant. Hem tingut la sensació de no poder més, de no arribar mai al final, de convertir-se els quilòmetres en eternitat; com si el pas del temps es fés cada cop més ràpid en relació al nostre pas, però s’havia d’arribar, perquè ens ho havíem proposat i sentíem que ho podíem fer.
Hem caminat durant tota la nit, sentint el caliu de la companyonia dels desconeguts, dels objectius comuns que uneixen, de quan ens trobem amb condicions d’igualtat, però també l’individualisme, necessari, com per supervivència, per poder continuar endavant, de deixar enrere els companys, estant preocupats per ells però sabent que és l’única solució per poder arribar al final. Hem sentit l’alegria del retrobament, la il·lusió de saber que al final tots hem arribat.
Què majestuosa és Montserrat, què bonic que és pujar-la!
Sensacions de la Caminada Hospitalet – Montserrat 2012
=) guapa!!! moltes felicitats!
M'agradaM'agrada
Enhorabona!
Un text preciós que fa posar la pell de gallina! 😉
M'agradaM'agrada
Moltes, mooltes gràcies Sílvia i Sas! Us animo a fer-ho algun any també! Jo si m’oblido del dolor, us acompanyo!
M'agradaM'agrada
Moltes felicitats per asolir el repte, un relat molt filosòfic, jo, en aquestes exursions tan llargues només tinc la percepció de kms. continuament el meu cap està en la situació dels kms. assolits i dels que queden i un cop estic situada com està el meu cos. Puc estar contenta de com he anant tirant, però em van sortir dues bullofes i se’m van reventar, impossible poder continuar si no arribes a venir tu amb el teu compeed.
S’ha de felicitar al Club muntanyec Hospitalet, cada 5 kms l’avituallament m’ha semblat perfecte, dóna anims trobar-se’ls tant seguits, a més sempre amb aigua, fruita seca, sucs, no cal portar absolutament res i, per tant, estalvia pes, que sempre és important. El sopar perfecte només que jo hagués pres un café per espavilar-me, potser hi havia però no el vaig veure, però vaig prendre CocaCola que va perfecte per les caminades llargues. L’esmorzar, superior, llàstima que a aquesta hora estàs tant cansada que només t’atrau un llit, hi havia de tot per beure, i per menjar crusanets i donuts, fantàstic.
M’ha agradat moltíssim com han organitzat tota la caminada excepte la tornada a casa, considero que no cal l’autocar perquè ja hi ha cremallera i carrilet fins al nostre barri. Nosaltres vam arribar a les 9h i l’autocar marxava llavors ple i vam haver d’esperar 3 hores fins el següent autocar, amb l’estat de cansament que portes el que vols és marxar.
M'agradaM'agrada
Tota la raó, molt bona organització dels avituallaments durant la caminada, regulars i amb el menjar que necessites, a mi la taronja i el plàtan em van sentar divins! I el fet que hi haguès suc i aigua en tots els avituallaments també va molt bé. Molt bé el sopar i l’esmorza també. A mi em va ajudar molt saber que hi havia donuts abans de la pujada final, et dóna més motivació per arribar-hi.
Si, va ser un pal esperar l’autocar, però clar, l’han d’omplir. Potser podrien incloure el transport públic en el preu. No ho sé. També és un luxe que et duguin en autocar. Jo si vaig en transport públic i no trobo seient no sé si haguès aguantat!
M'agradaM'agrada
Trobo a faltar un ‘hem sentit el to del mòbil quan ens trucaven per donar ànims’!!! jejejeje. Enhorabona. Ja saps que jo ho tinc com a objectiu per al 2013. Espero que el dolor s’oblidi i m’acompanyis l’any vinent.
M'agradaM'agrada
Tota la raó! Van anar súper bé les trucades! No ho saps prou!
A veure l’any que ve!!!!!
M'agradaM'agrada
doncs sí que t’ha quedat filòsofic sí…hehe
l’any que ve m’apuntu!!
M'agradaM'agrada
Això no és una caminada, és una peregrinació en tota regla. Montserrat té alguna cosa que fa que sempre hi vulguis tornar.
Molt bonic el text, felicitats per la gesta!
M'agradaM'agrada
hi ha gent que gaudeix fent caminades kilométriques, hi ha gent que no, endevina de quin tipus soc xD
M'agradaM'agrada
Hi posaria la mà al foc que n’estic segura de quin grup ets!
Però tenint un bloc sobre senderisme, seria molt estrany que fos del mateix grup que tu, no creus?
M'agradaM'agrada
A mi no em deixa de sorpendre que hi hagi tanta participació en una excursió tan llarga i pesada. S’ha de caminar tota la nit, que és quan la majoria de gent estem descansant i dormint, i això d’alguna manera s’haurà de recuperar. Doncs no tan sols hi ha molta gent que s’inscriu, sinò que la gran majoria l’acaba. Un cas inversamblant per no dir paranormal.
La organització molt bé. La distància entre controls era la correcte, hi havia tot el beure que es volia i el menjar també estava bé. En una cursa que es camina tota la nit, la senyalització és molt important, i tot el camí estava molt ben senyalitzat, i això és molt d’agrair.
Mentre camines és molt agradable sentir el ocellets, però jo tenia la ment pensant en el proper control. A mesura que portavem més hores caminant trigavem més en arribar, i això que la distància era gaire bé sempre la mateixa.
S’ha de reconèixer que el final recompensa l’esforç. Pujar a Montserrat quan encara hi ha boira baixa a la vall del Llobregat i arribar quan encara no està tot infectat de turistes és certament molt gratificant. Ara que també és veritat que es pot viure aquesta experiència sense necessitat d’anar caminant des de l’Hospitalet.
Però per a mi, encara va ser mésgratificant perquè “fa temps que no anem a Montserrat”, i Montserrat és màgica, fantàstica, superior. Cal anar com a mínim un cop a l’any.
Salut
M'agradaM'agrada
Tens tota la raó en tot!
Sembla mentida com tanta gent la pot fer! I nosaltres vam ser dels últims!
Un 10 per l’organització del Club Muntanyenc de L’H! En organització, controls, menjar, senyalització… L’única cosa que trobo a faltar és l’autocar escombra i servei mèdic; com fan a Almeda-Montserrat… però també crec que d’aquesta manera la gent abandonaria més.
Jo també pensava en el proper control… feia molta il·lusió trobar-se’ls! I sobretot pensava en els donuts del control 10!
M'agradaM'agrada
L’enhorabona per la fita i felicitats pel text. M’ha agradat molt, el trobo molt sensitiu i m’hi he sentit plenament identificada, tot i que fa tant de temps que ja ho hauria d’haver oblidat (és broma, l’experiència és tan potent que no l’oblides mai).
M'agradaM'agrada
Ja saps el que penso d’aquestes caminates, ja sigui peregrinar fins a Montserrat com fer el camí de Sant Jaume, no m’agraden gaire… prefereixo fer camins menys coneguts i d’igual dificultat o major al no estar ben senyalitzat (com alguns trams del GR-5).
Tot i així et felicito per haver-ho aconseguit i per la descripció dels sentiments que et recorrien durant tota la caminada.
El que si que m’agradaria fer és pujar des del peu de Montserrat fins al punt més alt de la muntanya.
M'agradaM'agrada
I tambe he plorat! M’identifico amb l’ultim paragraf… sempre t’ho recordare, pero no passa res! 😉 Bona cronica i bona caminata!
M'agradaM'agrada
Crec que vam passar per tots els estats emocionals possibles en tan sols 14 hores!
M'agradaM'agrada
M’agrada molt aquest blog, i com a un dels organitzadors de la caminada, ens va de conya poder obtenir les crítiques tan bones, per donar-se ànims a continuar organitzant-la, o crítiques dolentes per poder intentar millorar. Sempre hem de millorar temes d’un any per l’altre, en aquest cas el tema dels autocars de cara a l’any que ve ho intentarem canviar amb sortides des del monestir a les 5, 7, 9 i 12 hores cap a Hospitalet, perquè l’espera no es faci tant llarga. En les primeres caminades feien enquestes, però van veure que la gent cansada no te ganes d’omplir un paper, i blogs com el vostre van molt be. gracies a tots.
M'agradaM'agrada
Gràcies a vosaltres per cuidar-nos tant durant la caminada! Els controls són perfectes!!! Podeu comptar amb nosaltres per temes de difusió de les vostres activitats i esteu convidats a anar traient el cap per aquest bloc sempre que us vingui de gust!
M'agradaM'agrada
Jo no hagués pogut descriure millor les sensacions que es tenen en una llarga caminada com aquesta, o ja sigui pujant els cims més alts. Preciós.
M'agradaM'agrada
Ostres gràcies a tots per les felicitacions del text! Era el que em va sortir en el moment… 😉
M'agradaM'agrada