La meva primera cursa d’orientació… Déu meu quina experiència!!!
Ja sabeu que jo sóc més de gaudir de la natura, prendre-m’ho amb calma (reconec que a vegades massa), mantinc el que es diu “el pas de biòleg” (em distrec amb qualsevol floreta o ocellet) i he de confessar que l’orientació tampoc no la tinc gaire treballada… si! Tots punts en contra per viure favorablement aquesta primera experiència, però ha estat tot al contrari, sobretot gràcies als meus dos acompanyants; una parella MAGNÍFICA!
Us explico el funcionament de la cursa, ja que per mi tot era nou.
Hi ha tres categories que es diferencien pel número màxim de fites que poden marcar i el màxim de temps: familiar (10 fites-2h), popular (20 fites-2h) i experts (30 fites-3h). En aquest cas no era una cursa lineal així que cada equip havia d’escollir una estratègia òptima segons les seves aptituds de tal manera que durant el recorregut decidissin el número de fites a marcar, quines i el recorregut per arribar-hi. Aquesta modalitat s’anomena Rogaine i és originària d’Austràlia.
Pels que som de la vella escola del senderisme, les fites no tenen res a veure amb torres de pedres fetes per altres companys senderistes, ni pivots de fusta ni res de semblant, són unes teles (“banderes”) taronges i blanques amb un xip i reconeix el teu quan el passes per la màquina (com si fos un caixer de supermercat vaja).
El mapa es dóna a tots els participants a la vegada i és diferent als usuals en excursionisme, per començar és a escala 1:10.000 (experts 1:15.000) i, tot i que són mapes topogràfics amb les corbes de nivell i els camins marcats, no hi ha marcats els GR ni PR, ni punts singulars, ni cap nom etc, però hi ha marcades les fites. L’únic instrument vàlid és la brúixola. Resulta que els símbols del mapa són internacionals de manera que els pot entendre tothom independentment de la seva llengua, per exemple, l’inici es marca sempre amb un triangle i el final amb el doble cercle. També t’ofereixen un full de control que és una descripció de la localització de les fites, com si fossin pistes, per exemple, roca 1,5m; això vol dir que la fita estarà a prop d’una roca gran.
He de dir que orientar-se corrents és bastant graciós, a mi se’m creuaven les línies mentre se’m movia el mapa,… sort dels meus acompanyants! (bé, nosaltres només vam córrer a les tres primeres fites) Em puc sentir satisfeta d’haver entès i seguit sobre el mapa el recorregut que fèiem… ara, això de decidir quan ben bé no saps si estàs a l’encreuament que toca, ho trobo molt difícil!
El més còmode és no dur res a sobre. Si sou de veure aigua, dur una ampolleta petita, però per dues hores el millor és estar còmode i no dur roba d’abric, amb una samarreta tèrmica que deixi transpirar, però que guardi l’escalfor del cos i reservi del fred i un calçat adequat, en teniu de sobres!
Buscant informació he trobat que les curses d’orientació van començar a Escandinàvia com a entrenament militar (i no m’estranya, qui realment fa totes les fites amb el temps indicat està molt ben entrenat!), però la primera competició es va realitzar a Noruega el 1897.
La filosofia de les curses d’orientació és molt diferent a l’excursionisme, al principi em sorprenia que no saludessin si et trobes a gent que segur que és de la competició (tots anem amb el mateix mapa i ningú té aquesta actitud que sembla que se li estigui a punt de perdre el tren per la muntanya), però després vaig entendre que és una altra història. És un esport de competició i això de decidir entre dos equips que es troben a un encreuament i discutir alhora i compartir punts de vista no es porta. És una altra manera de veure-ho. Donen molta importància al fet de pensar abans d’actuar, això si!
Nosaltres ho vam viure amb molta dignitat i alegria, de fet, vam ser uns motivats màxims perquè ja sabíem que estàvem desqualificats i encara seguíem buscant fites, així que som gent molt agraïda!
Per cert, molt recomanable per nens i adolescents! Els fa perdre la por, desenvolupar moltes aptituds i coneixements, aprendre que han de pensar abans de ser impulsius i en un mateix equip hi ha d’haver molta companyonia i presa de decisions conjuntes. Era molt flipant (ho sento, no tinc altra paraula) veure els petits corrents sols per la muntanya i molt més espavilats que nosaltres! Nosaltres trèiem la llengua i ells ens passaven la mar de feliços!
Una experiència increïble que de moment ha acabat amb una petita lesió al genoll que no em deixa baixar i pujar escales i em molesta a vegades quan camino en pla, espero i desitjo que sigui totalment puntual i que no em torni a passar! A mitja cursa resulta que el genoll decideix queixar-se! Ja li he dit que li queda molt per jubilar-se, així que ja es pot anar acostumant!
Bé, és tot un món per descobrir, i tot i que em queda molt per explicar-vos, a mi encara em queda moltíssim per aprendre! Si encara no ho heu fet, animeu-vos a aquesta aventura!!!
Més informació!
Però que difìcil que ho veig això de còrrer i orientar-se a l’hora, L’orientació no és per a mi, em perdo al primer trencall, interpretar els mapes també té la seva miga encara que ho veig més assumible, i si hem d’afegir que ho em de fer corrents, ja és massa. No em veuran per molt maco que sigui experimentar coses noves. Anar la muntanya per a mi és que t’arrivin totes les sensaciones que t’envia la natura i per tant cal observació de l’entorn, amb aquest l’estrés impossible. Penso que això de les curses per la muntanya que tenen tant d’èxit, és un tipus d’esport, si les fecin en un circuit artificial seria pels concursants igual.
M'agradaM'agrada
Si, jo també ho trobo difícil, de fet, nosaltres no vam seguir gaire la premisa, còrrer i orientar-se, els de la organització ja et diuen que qui vol la faci caminant, i jo amb el tema de l’orientació no vaig ajudar gaire al meu equip…. Ara, si que no et dóna temps d’observar! Nosaltres que anàvem a viure l’experiència fins i tot ens va donar temps de dir: què bonic això! Però dubto que sigui una reflexió comú en aquesta activitat. Si hi ha el camí natural no cal fer un circuit artificial, perquè és més emocionant i com que no es molesta (no com els quads o les motos de muntanya) ja està bé; de fet crec que hi ha circuits permanents i aleshores déu ser com el que tu dius. Realment és un esport de competició, així que hi pots participar com nosaltres i no passa res i gaudeixes igual, però la gent que va en serio hi participa segons el que significa “esport de competició”. És tota una experiència, és com un joc. Ho vam fer per Collserola, així que com que ja hi hem anat altres vegades per passejar i gaudir de l’entorn ha estat molt divertit i emocionant tenir aquesta experiència.
M'agradaM'agrada
M’has fet agafar ganes de fer-ne una!
A veure si a la pròxima m’hi puc apuntar!!!
M'agradaM'agrada
Fem-ne fem-ne! L’únic punt negatiu el genoll, a veure si no em torna a passar. Em va molar molt estar desqualificats i seguir jugant! Ens ho passaríem molt bé a la propera!!!
M'agradaM'agrada
Que guaaaai! Jo ho vull fer, jo ho vull fer!!
Per a l’aigua hi ha aquelles petites motxilletes que tenen la manguereta… són molt pràctiques per no parar de córrer. El genoll… fes exercicis per reforçar la musculatura!! Jo tinc els genolls fatal i a rehabilitació és el que acabes fent, pujar i baixar la cama a poc a poc assegut i dret pujar i baixar una miqueta flexionant els genolls! Ah, i estiraments! 😀
M'agradaM'agrada
Ah, si! Vaig veure gent amb aquesta motxilla, que els surt el tub per veure aigua, així no has de parar, però jo no vaig veure ni gota, poc que vaig còrrer si arribo a veure aigua m’agafaria flato! M’hauria d’acostumar a fer estiraments cada dia si, perquè després de setmanes de panxing el foto a fer aquestes coses i clar! amb raó es queixa!
M'agradaM'agrada
algun dia ho provaré, com tantes altres coses que “algún dia provaré” …
M'agradaM'agrada
Molt recomanable, em vaig sentir còmode perquè hi havia lloc per tothom i per diferents filosofies, amb respecte tot és vàlid, cadascú amb la seva fita, hi ha qui segueix el més estricte del significat “esport de competició” i qui va a viure una experiència i passar-s’ho bé! T’agradarà! Ja em diràs el què
M'agradaM'agrada
Jo de jove vaig fer unes quantes curses d’orientació i regularitat, per a mi era com un joc i passava un matí entretingut i divertit fent una activitat que m’agradava com era la de caminar per la muntanya. Ara bé, era molt diferent al que es fa ara. Et donaven un mapa i havies d’arribar a la meta passant per uns controls, però no havies de còrrer, tot es feia caminant a un pas regular de 4km/hora si era pla, i uns 3 a 3,5 si feia pujada. Evidentment tenia un punt de competició perquè hi havia una classificació, però no era la bogeria actual d’arribar el primer i ser un super-home o una super-dona. Jo també penso que gaudir de la muntanya és que t’arribin totes les sensacions que t’envia la natura i per tant cal l’observació de l’entorn. Actualment es dóna més importància a fer al més extrem, i encara es valora més si si hi ha situacions de risc. Penso que els reptes personals estan bé, però sense perdre de vista l’essencial que és el de gaudir de les sensacions que ens ofereix la muntanya. Participar en una cursa d’orientació pot ser una bona experiència i un repte per no perdren’s i trobar tots els control o fites, però no cal anar corrents com un boig, es pot anar a un pas normal que et permeti gaudir del paisatge. Això és com tot a la vida, escollir entre fer-ho tot depresa i amb moltes experiències, ràpides i excitants, o bé anar més a poc a poc però d’una manera més intensa. Per a mi, a l’actitud a la muntanya ha de ser la segona.
M'agradaM'agrada
Jo també he participat en alguna d’aquestes experiències però no calia córrer (per sort), amb el plànol i la brúixola ja n’hi ha prou.
És una bona experiència, però la veritat és que prefereixo caminar sense haver de competir.
M'agradaM'agrada
Si, nosaltres ens ho vam prendre com una no competició, potser perquè ja sabíem que no hi teníem res a fer, així que era millor gaudir-ho i hi tens cabuda igualment.
M'agradaM'agrada
Ei, sona d’allò més divertit! Per al meu profund “sentit de la desorientació” representaria un plus força interessant, i tot i que em sento plenament identificada amb el teu pas de biòleg jo jambé crec que per un dia es pot aparcar la càmera sense problemes. És molt engrescador: seguir pistes és com resoldre misteris, no?
Espero que això del genoll no sigui res i que ben aviat ens puguis explicar noves i interessants rutes. Una abraçada i cuida’t!
M'agradaM'agrada
ei nena que xulo!! m’has fet agafar moltes ganes de fer una cursa d’aquestes. Ja saps! si ens vols fer un altra jo m’hi apunto!
M'agradaM'agrada
Oh, doncs anem-hi! Però recorda,… jo només faig corrents les dues primeres fites jejejjeej
M'agradaM'agrada