La meva primera cursa d’orientació… Déu meu quina experiència!!!

Ja sabeu que jo sóc més de gaudir de la natura, prendre-m’ho amb calma (reconec que a vegades massa), mantinc el que es diu “el pas de biòleg” (em distrec amb qualsevol floreta o ocellet) i he de confessar que l’orientació tampoc no la tinc gaire treballada… si! Tots punts en contra per viure favorablement aquesta primera experiència, però ha estat tot al contrari, sobretot gràcies als meus dos acompanyants; una parella MAGNÍFICA!

Us explico el funcionament de la cursa, ja que per mi tot era nou.

Hi ha tres categories que es diferencien pel número màxim de fites que poden marcar i el màxim de temps: familiar (10 fites-2h), popular (20 fites-2h) i experts (30 fites-3h). En aquest cas no era una cursa lineal així que cada equip havia d’escollir una estratègia òptima segons les seves aptituds de tal manera que durant el recorregut decidissin el número de fites a marcar, quines i el recorregut per arribar-hi. Aquesta modalitat s’anomena Rogaine i és originària d’Austràlia.

Pels que som de la vella escola del senderisme, les fites no tenen res a veure amb torres de pedres fetes per altres companys senderistes, ni pivots de fusta ni res de semblant, són unes teles (“banderes”) taronges i blanques amb un xip i reconeix el teu quan el passes per la màquina (com si fos un caixer de supermercat vaja).

El mapa es dóna a tots els participants a la vegada i és diferent als usuals en excursionisme, per començar és a escala 1:10.000 (experts 1:15.000) i, tot i que són mapes topogràfics amb les corbes de nivell i els camins marcats, no hi ha marcats els GR ni PR, ni punts singulars, ni cap nom etc, però hi ha marcades les fites. L’únic instrument vàlid és la brúixola. Resulta que els símbols del mapa són  internacionals de manera que els pot entendre tothom independentment de la seva llengua, per exemple, l’inici es marca sempre amb un triangle i el final amb el doble cercle. També t’ofereixen un full de control que és una descripció de la localització de les fites, com si fossin pistes, per exemple, roca 1,5m; això vol dir que la fita estarà a prop d’una roca gran.

He de dir que orientar-se corrents és bastant graciós, a mi se’m creuaven les línies mentre se’m movia el mapa,… sort dels meus acompanyants! (bé, nosaltres només vam córrer a les tres primeres fites) Em puc sentir satisfeta d’haver entès i seguit sobre el mapa el recorregut que fèiem… ara, això de decidir quan ben bé no saps si estàs a l’encreuament que toca, ho trobo molt difícil!

El més còmode és no dur res a sobre. Si sou de veure aigua, dur una ampolleta petita, però per dues hores el millor és estar còmode i no dur roba d’abric, amb una samarreta tèrmica que deixi transpirar, però que guardi l’escalfor del cos i reservi del fred i un calçat adequat, en teniu de sobres!

Buscant informació he trobat que les curses d’orientació van començar a Escandinàvia com a entrenament militar (i no m’estranya, qui realment fa totes les fites amb el temps indicat està molt ben entrenat!), però la primera competició es va realitzar a Noruega el 1897.

La filosofia de les curses d’orientació és molt diferent a l’excursionisme, al principi em sorprenia que no saludessin si et trobes a gent que segur que és de la competició (tots anem amb el mateix mapa i ningú té aquesta actitud que sembla que se li estigui a punt de perdre el tren per la muntanya), però després vaig entendre que és una altra història. És un esport de competició i això de decidir entre dos equips que es troben a un encreuament i discutir alhora i compartir punts de vista no es porta. És una altra manera de veure-ho. Donen molta importància al fet de pensar abans d’actuar, això si!

Nosaltres ho vam viure amb molta dignitat i alegria, de fet, vam ser uns motivats màxims perquè ja sabíem que estàvem desqualificats i encara seguíem buscant fites, així que som gent molt agraïda!

Per cert, molt recomanable per nens i adolescents! Els fa perdre la por, desenvolupar moltes aptituds i coneixements, aprendre que han de pensar abans de ser impulsius i en un mateix equip hi ha d’haver molta companyonia i presa de decisions conjuntes. Era molt flipant (ho sento, no tinc altra paraula) veure els petits corrents sols per la muntanya i molt més espavilats que nosaltres! Nosaltres trèiem la llengua i ells ens passaven la mar de feliços!

Una experiència increïble que de moment ha acabat amb una petita lesió al genoll que no em deixa baixar i pujar escales i em molesta a vegades quan camino en pla, espero i desitjo que sigui totalment puntual i que no em torni a passar! A mitja cursa resulta que el genoll decideix queixar-se! Ja li he dit que li queda molt per jubilar-se, així que ja es pot anar acostumant!

Bé, és tot un món per descobrir, i tot i que em queda molt per explicar-vos, a mi encara em queda moltíssim per aprendre! Si encara no ho heu fet, animeu-vos a aquesta aventura!!!

Més informació!

http://www.orientacio.cat/

http://www.tv3.cat/videos/1506919