Category Archives: ANETO

Crònica de la meva experiència de l’ascenció, i el més difícil per mi, però inevitable conseqüent descens de l’Aneto. No és una descripció molt fiable, n’hi ha moltes per internet de gent entesa, és tan sols la meva experiència.

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (IV): Ascenció final i descens

Després de l’enquesta al Portillón Superior estava molt nerviosa, de fet, quan avançava per la tartera que descendeix del Portillón a la glacera em tremolaven les cames. Em vaig començar a replantejar que si de debò calia patir tant i posar en perill la meva/nostra vida personal per assolir un cim objectiu quan caminar sempre havia estat per mi un plaer. Evidentment és un plaer a vegades cansat, però molt sovint satisfactori. És veritat que alguna vegada hem viscut algun entrebanc: pèrdues, que se’ns faci de nit, alguna torçada de tormell… però de moment totes les persones coneixedores del terreny ens ho pintaven ben negre, no parlaven d’aquest tipus d’entrebancs, sinó del fet de perdre la vida… la veritat és que l’Aneto era un objectiu que sabia que em costaria d’assolir (per la constància i resistència que requereix), però abans d’arribar a Benasque no hi havia pensat massa en aquest aspecte de la mort, ho trobava llunyà i en aquell moment acostant-me a la glacera cada cop els comentaris dels guies i enquestadors se’m feien més patents. Pensava molt en la meva família i en si realment el sacrifici valia la pena o podia acabar molt malament.

Per sort ens vam trobar a una catalana que feia l’Aneto per tercera vegada amb unes amigues seves de Saragossa. Continua llegint

Anuncis

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (III): Fins al Portillón Superior

Després d’un llarg període continuo la saga ANETO, per explicar-vos finalment la meva experiència en l’ascens.

Després de sopar a fora de l’alberg amb la companyia de dos rucs que volien la seva part del banquet, vam anar a dormir d’horíssima, pels nervis, crec que eren les 21h, perquè, de fet, encara no era fosc. La nit va ser especialment dura, perquè tot i que ens va tocar una habitació petita un roncava com mai heu sentit a ningú! De fet, a l’alberg venen taps per un euro. A més, cap a les 24h la porta de l’entrada es va començar a obrir i tancar moltes vegades; i era especialment sorollosa. Ens vam desvetllar: la gent ja marxa? A veure si encara ens haurem dormit! Eren tot de famílies amb nens amb llanternes… es devien haver perdut, perquè no li trobo cap altra explicació. I tot això sumat amb el neguit va provocar que a les 5 de la matinada, en sonar el despertador, semblés que no haguéssim dormit gens. De fet no importava, no ens feia gens de mandra llevar-nos perquè sabíem que el dia ens costaria i que ens hi havíem de posar el més aviat possible.

Sortim a les 5:41 de l’alberg darrere d’un grup amb guia ja que la nit era molt fosca i no sabíem el camí. Tothom duia lots lligades al cap, excepte nosaltres que anàvem amb una lot de mà, fet que dificultava l’ascens. No veiem gairebé res, costava seguir el camí de les fites, hi havia un silenci sepulcral, es va anar formant una processó ben llarga de persones, es veia una llarga filera de llumetes, seguíem un pas lent i constant un rere l’altre, i entre el silenci, només se sentia una cosa: la llanterna del meu pare! que a més de no ser lligada pel cap era de recàrrega manual, així que havia de tenir les dues mans ocupades! Feia bastanta vergonya sentir aquest soroll “ecològic” quan tothom hi anava tan equipadament preparat… em tornava a venir al cap que per molt que ens agradi el senderisme potser era una fita massa difícil per nosaltres.

 

El camí es feia difícil per la foscor i perquè era molt pedregós, sovint havíem de grimpar i a vegades trepitjàvem aigua que no sabíem d’on venia. De cop i volta el grup amb guia que anava davant es va apartar perquè els avancéssim… em vaig convertir en la primera de la llarga fila… em van venir totes les pors, com quan t’acabes de treure el carnet de conduir i és la primera vegada que vas sense pedals del professor… tenia la sensació que anava lenta, que tenia molta gent al darrere esperant, que no seguia el camí correcte, no veia bé on seguien les fites, em vaig posar nerviosa… de cop nosaltres estàvem molt a baix i tothom seguia un camí més avançat i ascendent… m’havia equivocat!

Es comença a fer de dia, la gent es va separant en grups, ara més tranquils per la millor visibilitat.

No sabíem perquè la gent se separava per camins diferents, vam preguntar a un guia d’un grup a què era degut i ens va dir alguna cosa semblant a: “Tots els camins duen a l’Aneto”. Segons ressenyes que havíem llegit vam dirigir-nos a l’esquerra per arribar al Portillón Inferior i després seguir l’escarpada cresta (una bona grimpada!). Hi havia gent que seguia el camí sense desviar-se al Portillón Inferior, crec que l’ascens és més curt si es fa la segona opció, però més empinat i per tartera.

Arribem al Portillón Superior, parada obligatòria per tothom, amb la primera vista a l’Aneto i la glacera que tenim en tot l’ascens… una vista espectacular!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A sorpresa nostra, en arribar al Portillón Superior, hi havia dos enquestadors de la Federació Excursionista d’Aragó. El primer que se’m va passar pel cap és si de debò feien cada dia 3h de pujada per fer aquesta enquesta i si no la podien fer des de l’alberg… ens van preguntar quants 3000 havíem pujat, quina experiència senderista teníem, si havíem usat mai grampons, si dúiem mòbil, GPS, piolet… Nosaltres només havíem fet la Pica d’Estats com a 3000, no havíem usat mai grampons, no dúiem GPS ni piolet… vaja! Que només ens salvava que dúiem el mòbil!!! Ja us podeu imaginar la cara de l’home… ens va dir que per la zona hi havia altres 3000 més fàcils per fer que l’Aneto… i em vaig tornar a preguntar perquè això ho diu després de 3h de pujada i no ho comenta a l’alberg, després vaig entendre que des de l’alberg no ens podia ensenyar la gelera… ens va dir: veieu la gelera? Doncs com que vosaltres mai no heu usat grampons, si us els poseu malament o rellisqueu i no teniu el piolet, veieu quina baixada teniu? Vaja que bàsicament ens va dir: “És que us mateu segur!”

Eren les 8:30h del matí. Em semblava que havia passat un dia sencer, però de fet, ens quedava encara un dia sencer per endavant.

Última part de la crónica aquí.

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (II): Fins al refugi de “La renclusa”

Un cop amb totes les motxilles fetes i el material adequat (tot i que ens havia quedat clar que no experiència adequada) agafem el cotxe per anar a Llanos del Hospital. Tot i que també surten busos de Benasque, des de Llanos del Hospital surten més freqüents (cada 35 min aprox.), el preu del bus són 4,2€ per persona anar i tornar. El bus va a tota castanya per una petitíssima carretera que crec que l’han feta a mida de l’amplada del bus.

Un cop a l’estació de bus s’ha de creuar un rierol per un pintoresc pontet de fusta, vorejar els contenidors d’escombraries per la dreta i agafar un sender indicat. A la següent bifurcació, també s’ha de seguir a la dreta segons les indicacions.

El sender és ample, sovint empedrat, a vegades fins i tot com una calçada, i ascendeix en principi sense adonar-nos i després gairebé per deixar-me sense alè en ziga-zaga constant.

Vam iniciar l’ascensió a les 18:41 i malgrat això feia un sol que espantava. Aquest va ser un dels principals inconvenients, així que si podeu evitar el sol millor. Durant la major part de l’ascensió vaig estar sola, però no la última, tot i que vaig pensar que si em costava tant fer una hora de pujada no sé pas si en sabria fer sis! Els dubtes cada cop eren més intensos…

Durant la pujada vaig pensar que no arribaria ni al refugi i la gent que baixava (que era bastant) estava com una rosa. Sort que vaig veure una noia que coixejava (vaig pensar que jo potser també acabaria així perquè pateixo dels genolls), això em va mig tranquil·litzar.

A les 19:24 vaig arribar a la Renclusa, per sorpresa meva, just a l’hora prevista i un cop vaig veure l’alberg (està amagat i no es veu fins que hi ets) vaig pensar que o havia estat per tant. El paisatge és magnífic i res allunyat a l’esperat: paisatge pirinenc, amb riu i llac incorporat, a més a més dels rucs clar!

L’Alberg és “typical” i es pot reservar perquè et facin el sopar i l’esmorzar (fet que es tradueix amb menys pes a la motxilla i més diners per gastar, així que, òbviament, nosaltres ho dúiem tot a la motxilla). Les habitacions són més reduïdes de les que em pensava així que ens va tocar una habitació per nosaltres sols, però amb la mala sort que un de nosaltres va roncar com un dimoni posseït així que entre els roncs, els sorolls de la porta obrint-se i tancant-se (no sé perquè a les 12h de la nit hi havia un munt de famílies amb nens i llanternes entrant i sortint de l’alberg i la nostra habitació estava justa al costat de la porta; fins i tot el meu pare em va preguntar l’hora per si ens havíem adormit pensant que tothom ja marxava, de fet jo també ho vaig pensar i ja sabia quina hora era) i els nervis no vam poder aclucar l’ull gaire estona. Sort que vam anar a dormir a les 21h i des d’aleshores i fins les 12h vaig dormir com un tronc!

Si, si, a les 21h! Vam sopar a fora del refugi i a ma mare no se li va ocórrer res més que donar-li menjar al ruc. A mi se’m van posar els pèls de punta! Com si no sapigués que aleshores no ens el podríem treure de sobres en tot el vespre! Després de sopar i per no pensar més en la glacera, els grampons i que l’endemà ens havíem de llevar a les 5h i no sabíem ni quin camí havíem d’agafar, vam anar a dormir, d’aquesta manera segur que no fèiem voltes al cap.

Per anar a l’habitació vam passar pel mig d’un grup d’excursionistes d’última generació: amb botes goretex, pantalons d’última moda impermeables, que permeten la transpiració, es poden fer curts, llargs i canvien de color per camuflar-se, bronzejat adient a la professió (com més es vegi la marca de les ulleres de sol millor), samarreta d’un teixit nou inventat a la xina… i just quan passem sentim:

– Yo flipo con la gente esta vestida de mercadillo que se piensa que va a subir el Aneto…

La continuació en els següents enllaços: Fins al Portillón i Ascenció final

Crònica de l’ascensió de l’Aneto (I): Introducció i lloguer dels grampons

Pels amants de l’excursionisme hi ha certs indrets emblemàtics on és imprescindible arribar-hi, i no només per la seva popularitat, sinó també per la seva bellesa i per la satisfacció que recompensa l’esforç. Una sortida familiar al turó de l’home, una sortida boletaire entre amics, una nit de bivac, una travessa de refugis, el camí de ronda, un tros de la GR-11, … i dintre d’aquests indrets hi estan els pics: el Canigó, el Puigmal, la Pica d’Estats, … i com no, l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus s’enfila 3.404m sobre el nivell del mar i la seva ascensió no només suposa un repte personal sinó que l’espectacularitat dels paisatges fan que realment valgui la pena. Evidentment em va costar, però ha valgut molt la pena.

L’experiència comença quan sortim els cinc en cotxe des de l’Hospitalet de Llobregat fins a Benasque. Quatre hores que es van fer bastant amenes, malgrat que per estar bastant estrets podrien haver estat incòmodes, gràcies a la música variada d’un mp3 i a les converses disteses. Havíem llegit informació per internet, sabíem amb el que ens trobaríem, teníem moltíssimes ganes, forces i il·lusió i estàvem assabentats que just el dia abans el president del Club Excursionista de Sitges va morir quan va relliscar mentre escalava gel (això és el que teníem entès). No ens inquietava de forma intensa ja que nosaltres no anavem a escalar gel, però n’érem conscients que tampoc era la primera vegada.

Desprès d’unes corbes per un congost impressionant arribem a Benasque, en principi un poble típic pirinenc; cases grans, de pedra, teulades de pissarra… però en realitat, un poble clarament marcat pel turisme, els diners i el “pijisme”. Menús cars i bastant allunyats a un bon fricandó, hotels de luxe, molt de trànsit i gent molt interessada en dur la última en roba de muntanya. Potser nosaltres estàvem tan fora de lloc que només vam fer el dinar en un restaurant de Benasque anomenat Las arcadas que tot i que el seu menjar no feia vomitar, deixava molt a desitjar, i la resta d’àpats els vam fer al bar del càmping Aneto, on el servei era molt bo i el menjar també.

Abans de dinar vam passar per una botiga anomenada El Ribagorza, on prèviament havíem trucat, per llogar uns grampons. Els grampons són totalment imprescindibles per passar la gelera i més ara, a finals d’estiu, quan molta neu ja s’ha desfet; a més aquest any havia nevat molt. Eren passades la una del migdia i ens van dir que si els llogàvem ara ens cobrarien dos dies, que havíem de venir a les 16:30. No enteníem quina diferència hi havia en llogar-los en una hora que a una altra, entenent, a més, que la botiga està tancada pel migdia. Li vam preguntar si en tindrien de segur i ens van dir que si que n’hi havia molts i a més, n’havíem de retornar molts més. A dos de cinc vam tornar-hi tal i com havíem parlat per demanar els cinc grampons, la noia ens va reconèixer i va baixar a buscar-los a la rebotiga. Puja sense grampons i ens comunica que només en queden quatre i dos estan reservats

…. silenci…

les nostres ments van tornar per uns instants a tan sols tres hores enrere i la imatge de la noia dient-nos que tenien molts grampons i que no hi havia problemes se’ns va aparèixer de cop, no sabíem molt bé com reaccionar. Per què ens ho havia dit? Per què no ens els va reservar a nosaltres? La conversa es va iniciar una mica confusa, no la puc reproduir perquè estava en shock, com pujaríem l’Aneto? Vaig sentir que la noia deia que al matí tampoc no en tenien de grampons. I aleshores per què ens diu que si? Potser és que la moral desapareix quan el negoci va bé…

Anem doncs a la Casa de la montaña, una altra botiga especialitzada en esports d’aventura i alpinisme, aquí si que hi havia grampons, però llogar-los no va ser fàcil tampoc. La meva mare té el peu petit i tot i que el grampó no se li movia li van posar moltes pegues. No los habeis usado nunca???? Y con qué guía vais??? A ma mare una mica més i li agafa un cobriment de cor; una persona que t’ajuda a caminar quan en portes més de 30 fent excursions? Calia? Si vais con guía aun, pero sin guía no lo vemos claro. Com a mínim tres guies van opinar sobre la nostra idea de pujar a l’Aneto, la majoria sense gaire optimisme. Ens van dir de manera textual que: “la gente muera en la montaña era el pan de cada día” … se’ns dubte no vam sortir gaire armats de valor de la botiga. Teníem els grampons però ens havíen inclòs amb el preu del lloguer una dosis de por que com tots els excursionistes sabem va molt bé per començar un itinerari d’aquestes característiques.

El riure histèric se’ns va apoderar, no recordo ni el que vam dir durant els propers minuts, només sé que rèiem però en el fons ara si que no ho teníem clar. A mi em van agafar remordiments i tot per anar sense guia i sent la primera vegada que usava grampons…