Tag Archives: gelera

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (IV): Ascenció final i descens

Després de l’enquesta al Portillón Superior estava molt nerviosa, de fet, quan avançava per la tartera que descendeix del Portillón a la glacera em tremolaven les cames. Em vaig començar a replantejar que si de debò calia patir tant i posar en perill la meva/nostra vida personal per assolir un cim objectiu quan caminar sempre havia estat per mi un plaer. Evidentment és un plaer a vegades cansat, però molt sovint satisfactori. És veritat que alguna vegada hem viscut algun entrebanc: pèrdues, que se’ns faci de nit, alguna torçada de tormell… però de moment totes les persones coneixedores del terreny ens ho pintaven ben negre, no parlaven d’aquest tipus d’entrebancs, sinó del fet de perdre la vida… la veritat és que l’Aneto era un objectiu que sabia que em costaria d’assolir (per la constància i resistència que requereix), però abans d’arribar a Benasque no hi havia pensat massa en aquest aspecte de la mort, ho trobava llunyà i en aquell moment acostant-me a la glacera cada cop els comentaris dels guies i enquestadors se’m feien més patents. Pensava molt en la meva família i en si realment el sacrifici valia la pena o podia acabar molt malament.

Per sort ens vam trobar a una catalana que feia l’Aneto per tercera vegada amb unes amigues seves de Saragossa. Continua llegint

Crònica de l’ascensió de l’Aneto (I): Introducció i lloguer dels grampons

Pels amants de l’excursionisme hi ha certs indrets emblemàtics on és imprescindible arribar-hi, i no només per la seva popularitat, sinó també per la seva bellesa i per la satisfacció que recompensa l’esforç. Una sortida familiar al turó de l’home, una sortida boletaire entre amics, una nit de bivac, una travessa de refugis, el camí de ronda, un tros de la GR-11, … i dintre d’aquests indrets hi estan els pics: el Canigó, el Puigmal, la Pica d’Estats, … i com no, l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus s’enfila 3.404m sobre el nivell del mar i la seva ascensió no només suposa un repte personal sinó que l’espectacularitat dels paisatges fan que realment valgui la pena. Evidentment em va costar, però ha valgut molt la pena.

L’experiència comença quan sortim els cinc en cotxe des de l’Hospitalet de Llobregat fins a Benasque. Quatre hores que es van fer bastant amenes, malgrat que per estar bastant estrets podrien haver estat incòmodes, gràcies a la música variada d’un mp3 i a les converses disteses. Havíem llegit informació per internet, sabíem amb el que ens trobaríem, teníem moltíssimes ganes, forces i il·lusió i estàvem assabentats que just el dia abans el president del Club Excursionista de Sitges va morir quan va relliscar mentre escalava gel (això és el que teníem entès). No ens inquietava de forma intensa ja que nosaltres no anavem a escalar gel, però n’érem conscients que tampoc era la primera vegada.

Desprès d’unes corbes per un congost impressionant arribem a Benasque, en principi un poble típic pirinenc; cases grans, de pedra, teulades de pissarra… però en realitat, un poble clarament marcat pel turisme, els diners i el “pijisme”. Menús cars i bastant allunyats a un bon fricandó, hotels de luxe, molt de trànsit i gent molt interessada en dur la última en roba de muntanya. Potser nosaltres estàvem tan fora de lloc que només vam fer el dinar en un restaurant de Benasque anomenat Las arcadas que tot i que el seu menjar no feia vomitar, deixava molt a desitjar, i la resta d’àpats els vam fer al bar del càmping Aneto, on el servei era molt bo i el menjar també.

Abans de dinar vam passar per una botiga anomenada El Ribagorza, on prèviament havíem trucat, per llogar uns grampons. Els grampons són totalment imprescindibles per passar la gelera i més ara, a finals d’estiu, quan molta neu ja s’ha desfet; a més aquest any havia nevat molt. Eren passades la una del migdia i ens van dir que si els llogàvem ara ens cobrarien dos dies, que havíem de venir a les 16:30. No enteníem quina diferència hi havia en llogar-los en una hora que a una altra, entenent, a més, que la botiga està tancada pel migdia. Li vam preguntar si en tindrien de segur i ens van dir que si que n’hi havia molts i a més, n’havíem de retornar molts més. A dos de cinc vam tornar-hi tal i com havíem parlat per demanar els cinc grampons, la noia ens va reconèixer i va baixar a buscar-los a la rebotiga. Puja sense grampons i ens comunica que només en queden quatre i dos estan reservats

…. silenci…

les nostres ments van tornar per uns instants a tan sols tres hores enrere i la imatge de la noia dient-nos que tenien molts grampons i que no hi havia problemes se’ns va aparèixer de cop, no sabíem molt bé com reaccionar. Per què ens ho havia dit? Per què no ens els va reservar a nosaltres? La conversa es va iniciar una mica confusa, no la puc reproduir perquè estava en shock, com pujaríem l’Aneto? Vaig sentir que la noia deia que al matí tampoc no en tenien de grampons. I aleshores per què ens diu que si? Potser és que la moral desapareix quan el negoci va bé…

Anem doncs a la Casa de la montaña, una altra botiga especialitzada en esports d’aventura i alpinisme, aquí si que hi havia grampons, però llogar-los no va ser fàcil tampoc. La meva mare té el peu petit i tot i que el grampó no se li movia li van posar moltes pegues. No los habeis usado nunca???? Y con qué guía vais??? A ma mare una mica més i li agafa un cobriment de cor; una persona que t’ajuda a caminar quan en portes més de 30 fent excursions? Calia? Si vais con guía aun, pero sin guía no lo vemos claro. Com a mínim tres guies van opinar sobre la nostra idea de pujar a l’Aneto, la majoria sense gaire optimisme. Ens van dir de manera textual que: “la gente muera en la montaña era el pan de cada día” … se’ns dubte no vam sortir gaire armats de valor de la botiga. Teníem els grampons però ens havíen inclòs amb el preu del lloguer una dosis de por que com tots els excursionistes sabem va molt bé per començar un itinerari d’aquestes característiques.

El riure histèric se’ns va apoderar, no recordo ni el que vam dir durant els propers minuts, només sé que rèiem però en el fons ara si que no ho teníem clar. A mi em van agafar remordiments i tot per anar sense guia i sent la primera vegada que usava grampons…