Tag Archives: neu

Excursió pel bosc de virós

Us presento una bonica excursió pel bosc de virós en la qual podreu gaudir d’un bosc de pi negre i faigs. 

La nostra crònica de l’EXCURSIÓ PEL BOSC DE VIRÓS correspon a una excursió circular que comença a les bordes de virós i arriba fins al refugi del Gall Fer.

Però hi ha moltes més possibilitats, si voleu allargar l’excursió podeu començar-la a peu de muntanya, a la població d’Araós, just on hi ha la desviació de la carretera que permet arribar en cotxe a les bordes de virós (que és el que hem fet nosaltres).

També hi ha la possibilitat de no fer l’excursió que us proposem i pujar en cotxe (això si, la carretera deixa de ser asfaltada i es converteix en una pista) fins al refugi del Gall Fer. Allí, podeu fer una volta de dues hores per descobrir els vestigis de l’activitat de l’extracció del ferro que es realitzava antigament.

20160720_114052_HDR

O encara millor! Podeu fer la nostra proposta i un cop al refugi del Gall Fer, fer l’excursió dels vestigis.

Cal dir, que pels amants de la neu, també és un bon lloc per anar-hi a l’hivern i practicar raquetes o esquí de fons, pregunteu als propietaris del refugi del Gall Fer, una família encantadora! També cal dir que el Refugi del Gall Fer està molt i molt ben condicionat!!!

Bosc de virós

L’excursió que us presentem us permetrà gaudir del bosc de pi negre i faigs del bosc de virós, visitar el refugi del Gall Fer, veure el Pla del Buiro i gaudir de les vistes de la Vall Ferrera des del mirador de les fargues.

20160720_132303_HDR.jpg

Vistes de la Vallferrera des del mirador de les Fargues. A 10 minuts de l’aparcament de les bordes de virós (ermita de Sant Lliser), per arribar-hi directament, cal fer l’excursió del revés de la crònica que us exposo.

20160720_123532_HDR.jpg

Pla de Buiro

Si us voleu endur la descripció de l’excurisó impresa us deixo amb el link: EXCURSIÓ PEL BOSC DE VIRÓS

Si us plau, digueu-me si detecteu algun error i si us ha agradat!

Anuncis

Crònica de l’ascensió de l’Aneto (I): Introducció i lloguer dels grampons

Pels amants de l’excursionisme hi ha certs indrets emblemàtics on és imprescindible arribar-hi, i no només per la seva popularitat, sinó també per la seva bellesa i per la satisfacció que recompensa l’esforç. Una sortida familiar al turó de l’home, una sortida boletaire entre amics, una nit de bivac, una travessa de refugis, el camí de ronda, un tros de la GR-11, … i dintre d’aquests indrets hi estan els pics: el Canigó, el Puigmal, la Pica d’Estats, … i com no, l’Aneto, el pic més alt dels Pirineus s’enfila 3.404m sobre el nivell del mar i la seva ascensió no només suposa un repte personal sinó que l’espectacularitat dels paisatges fan que realment valgui la pena. Evidentment em va costar, però ha valgut molt la pena.

L’experiència comença quan sortim els cinc en cotxe des de l’Hospitalet de Llobregat fins a Benasque. Quatre hores que es van fer bastant amenes, malgrat que per estar bastant estrets podrien haver estat incòmodes, gràcies a la música variada d’un mp3 i a les converses disteses. Havíem llegit informació per internet, sabíem amb el que ens trobaríem, teníem moltíssimes ganes, forces i il·lusió i estàvem assabentats que just el dia abans el president del Club Excursionista de Sitges va morir quan va relliscar mentre escalava gel (això és el que teníem entès). No ens inquietava de forma intensa ja que nosaltres no anavem a escalar gel, però n’érem conscients que tampoc era la primera vegada.

Desprès d’unes corbes per un congost impressionant arribem a Benasque, en principi un poble típic pirinenc; cases grans, de pedra, teulades de pissarra… però en realitat, un poble clarament marcat pel turisme, els diners i el “pijisme”. Menús cars i bastant allunyats a un bon fricandó, hotels de luxe, molt de trànsit i gent molt interessada en dur la última en roba de muntanya. Potser nosaltres estàvem tan fora de lloc que només vam fer el dinar en un restaurant de Benasque anomenat Las arcadas que tot i que el seu menjar no feia vomitar, deixava molt a desitjar, i la resta d’àpats els vam fer al bar del càmping Aneto, on el servei era molt bo i el menjar també.

Abans de dinar vam passar per una botiga anomenada El Ribagorza, on prèviament havíem trucat, per llogar uns grampons. Els grampons són totalment imprescindibles per passar la gelera i més ara, a finals d’estiu, quan molta neu ja s’ha desfet; a més aquest any havia nevat molt. Eren passades la una del migdia i ens van dir que si els llogàvem ara ens cobrarien dos dies, que havíem de venir a les 16:30. No enteníem quina diferència hi havia en llogar-los en una hora que a una altra, entenent, a més, que la botiga està tancada pel migdia. Li vam preguntar si en tindrien de segur i ens van dir que si que n’hi havia molts i a més, n’havíem de retornar molts més. A dos de cinc vam tornar-hi tal i com havíem parlat per demanar els cinc grampons, la noia ens va reconèixer i va baixar a buscar-los a la rebotiga. Puja sense grampons i ens comunica que només en queden quatre i dos estan reservats

…. silenci…

les nostres ments van tornar per uns instants a tan sols tres hores enrere i la imatge de la noia dient-nos que tenien molts grampons i que no hi havia problemes se’ns va aparèixer de cop, no sabíem molt bé com reaccionar. Per què ens ho havia dit? Per què no ens els va reservar a nosaltres? La conversa es va iniciar una mica confusa, no la puc reproduir perquè estava en shock, com pujaríem l’Aneto? Vaig sentir que la noia deia que al matí tampoc no en tenien de grampons. I aleshores per què ens diu que si? Potser és que la moral desapareix quan el negoci va bé…

Anem doncs a la Casa de la montaña, una altra botiga especialitzada en esports d’aventura i alpinisme, aquí si que hi havia grampons, però llogar-los no va ser fàcil tampoc. La meva mare té el peu petit i tot i que el grampó no se li movia li van posar moltes pegues. No los habeis usado nunca???? Y con qué guía vais??? A ma mare una mica més i li agafa un cobriment de cor; una persona que t’ajuda a caminar quan en portes més de 30 fent excursions? Calia? Si vais con guía aun, pero sin guía no lo vemos claro. Com a mínim tres guies van opinar sobre la nostra idea de pujar a l’Aneto, la majoria sense gaire optimisme. Ens van dir de manera textual que: “la gente muera en la montaña era el pan de cada día” … se’ns dubte no vam sortir gaire armats de valor de la botiga. Teníem els grampons però ens havíen inclòs amb el preu del lloguer una dosis de por que com tots els excursionistes sabem va molt bé per començar un itinerari d’aquestes característiques.

El riure histèric se’ns va apoderar, no recordo ni el que vam dir durant els propers minuts, només sé que rèiem però en el fons ara si que no ho teníem clar. A mi em van agafar remordiments i tot per anar sense guia i sent la primera vegada que usava grampons…