Category Archives: VALL DE BENASQUE

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (IV): Ascenció final i descens

Després de l’enquesta al Portillón Superior estava molt nerviosa, de fet, quan avançava per la tartera que descendeix del Portillón a la glacera em tremolaven les cames. Em vaig començar a replantejar que si de debò calia patir tant i posar en perill la meva/nostra vida personal per assolir un cim objectiu quan caminar sempre havia estat per mi un plaer. Evidentment és un plaer a vegades cansat, però molt sovint satisfactori. És veritat que alguna vegada hem viscut algun entrebanc: pèrdues, que se’ns faci de nit, alguna torçada de tormell… però de moment totes les persones coneixedores del terreny ens ho pintaven ben negre, no parlaven d’aquest tipus d’entrebancs, sinó del fet de perdre la vida… la veritat és que l’Aneto era un objectiu que sabia que em costaria d’assolir (per la constància i resistència que requereix), però abans d’arribar a Benasque no hi havia pensat massa en aquest aspecte de la mort, ho trobava llunyà i en aquell moment acostant-me a la glacera cada cop els comentaris dels guies i enquestadors se’m feien més patents. Pensava molt en la meva família i en si realment el sacrifici valia la pena o podia acabar molt malament.

Per sort ens vam trobar a una catalana que feia l’Aneto per tercera vegada amb unes amigues seves de Saragossa. Continua llegint

Anuncis

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (III): Fins al Portillón Superior

Després d’un llarg període continuo la saga ANETO, per explicar-vos finalment la meva experiència en l’ascens.

Després de sopar a fora de l’alberg amb la companyia de dos rucs que volien la seva part del banquet, vam anar a dormir d’horíssima, pels nervis, crec que eren les 21h, perquè, de fet, encara no era fosc. La nit va ser especialment dura, perquè tot i que ens va tocar una habitació petita un roncava com mai heu sentit a ningú! De fet, a l’alberg venen taps per un euro. A més, cap a les 24h la porta de l’entrada es va començar a obrir i tancar moltes vegades; i era especialment sorollosa. Ens vam desvetllar: la gent ja marxa? A veure si encara ens haurem dormit! Eren tot de famílies amb nens amb llanternes… es devien haver perdut, perquè no li trobo cap altra explicació. I tot això sumat amb el neguit va provocar que a les 5 de la matinada, en sonar el despertador, semblés que no haguéssim dormit gens. De fet no importava, no ens feia gens de mandra llevar-nos perquè sabíem que el dia ens costaria i que ens hi havíem de posar el més aviat possible.

Sortim a les 5:41 de l’alberg darrere d’un grup amb guia ja que la nit era molt fosca i no sabíem el camí. Tothom duia lots lligades al cap, excepte nosaltres que anàvem amb una lot de mà, fet que dificultava l’ascens. No veiem gairebé res, costava seguir el camí de les fites, hi havia un silenci sepulcral, es va anar formant una processó ben llarga de persones, es veia una llarga filera de llumetes, seguíem un pas lent i constant un rere l’altre, i entre el silenci, només se sentia una cosa: la llanterna del meu pare! que a més de no ser lligada pel cap era de recàrrega manual, així que havia de tenir les dues mans ocupades! Feia bastanta vergonya sentir aquest soroll “ecològic” quan tothom hi anava tan equipadament preparat… em tornava a venir al cap que per molt que ens agradi el senderisme potser era una fita massa difícil per nosaltres.

 

El camí es feia difícil per la foscor i perquè era molt pedregós, sovint havíem de grimpar i a vegades trepitjàvem aigua que no sabíem d’on venia. De cop i volta el grup amb guia que anava davant es va apartar perquè els avancéssim… em vaig convertir en la primera de la llarga fila… em van venir totes les pors, com quan t’acabes de treure el carnet de conduir i és la primera vegada que vas sense pedals del professor… tenia la sensació que anava lenta, que tenia molta gent al darrere esperant, que no seguia el camí correcte, no veia bé on seguien les fites, em vaig posar nerviosa… de cop nosaltres estàvem molt a baix i tothom seguia un camí més avançat i ascendent… m’havia equivocat!

Es comença a fer de dia, la gent es va separant en grups, ara més tranquils per la millor visibilitat.

No sabíem perquè la gent se separava per camins diferents, vam preguntar a un guia d’un grup a què era degut i ens va dir alguna cosa semblant a: “Tots els camins duen a l’Aneto”. Segons ressenyes que havíem llegit vam dirigir-nos a l’esquerra per arribar al Portillón Inferior i després seguir l’escarpada cresta (una bona grimpada!). Hi havia gent que seguia el camí sense desviar-se al Portillón Inferior, crec que l’ascens és més curt si es fa la segona opció, però més empinat i per tartera.

Arribem al Portillón Superior, parada obligatòria per tothom, amb la primera vista a l’Aneto i la glacera que tenim en tot l’ascens… una vista espectacular!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A sorpresa nostra, en arribar al Portillón Superior, hi havia dos enquestadors de la Federació Excursionista d’Aragó. El primer que se’m va passar pel cap és si de debò feien cada dia 3h de pujada per fer aquesta enquesta i si no la podien fer des de l’alberg… ens van preguntar quants 3000 havíem pujat, quina experiència senderista teníem, si havíem usat mai grampons, si dúiem mòbil, GPS, piolet… Nosaltres només havíem fet la Pica d’Estats com a 3000, no havíem usat mai grampons, no dúiem GPS ni piolet… vaja! Que només ens salvava que dúiem el mòbil!!! Ja us podeu imaginar la cara de l’home… ens va dir que per la zona hi havia altres 3000 més fàcils per fer que l’Aneto… i em vaig tornar a preguntar perquè això ho diu després de 3h de pujada i no ho comenta a l’alberg, després vaig entendre que des de l’alberg no ens podia ensenyar la gelera… ens va dir: veieu la gelera? Doncs com que vosaltres mai no heu usat grampons, si us els poseu malament o rellisqueu i no teniu el piolet, veieu quina baixada teniu? Vaja que bàsicament ens va dir: “És que us mateu segur!”

Eren les 8:30h del matí. Em semblava que havia passat un dia sencer, però de fet, ens quedava encara un dia sencer per endavant.

Última part de la crónica aquí.

Crònica: VALL DE BENASQUE I ELS HAUTES PYRINEES FRANCESOS

Tinc una col·laboradora habitual que és molt més activa que jo actualitzant el blog, així que aquí us deixo amb el seu tercer post. Es tracta de l’experiència a una estada a la Vall de Benasque i els Hautes Pyrinées. Si esteu interessats en visitar aquesta meravellosa zona esplendorosa de natura segur que trobeu en aquest post bones recomanacions de visites i excursions per fer:

VALL DE BENASQUE

21/08/10 – Acampada al càmping Aneto de Benasque, amb serveis, arbrat, força bé, situat a les afores del poble de Benasque.  El poble és molt turístic, diria que en excés, està ple de cotxes, autobusos, restaurants… però les cases són cuidades i de pedra. Veure: Crònica Aneto (I) Lloguem els grampons al poble, ja que l’endemà tenim previst pujar a l’Aneto i fan falta.

Pugem a dormir al refugi de la Renclusa, no es pot pujar en vehicle, s’ha de deixar el cotxe a Llanos de l’Hospital i agafar un autobús que surt cada 35 min. Fins La Besurta, des d’aquí tenim 45 min. de pujada fins el refugi on es pot sopar, i esmorzar. Veure: Crònica Aneto (II)

22/08/10 – Sortim a 5.30 del refugi, doncs l’ascensió a l’Aneto (3404 m) suposa 12 hores de caminada això sí,  sense cap dificultat ja que el temps és fantàstic i no tenim cap problema amb els grampons, tot i que som “novatos”. La vista al cim espectacular. Veure De l’alberg al Portillón Crònica final Aneto

23/08/10 – Dormim al càmping i ens llevem bastant baldats, fem descans tot el matí però a la tarda fem una petita excursió d’una hora per un recorregut botànic que passa per les gorges de l’Alba.  L’inici d’aquesta excursió circular i senyalitzada és a l’hotel Turpí situat al començament de la ctra. que va a Baños de Benasque.

24/08/10 – Vall de Vallibierna: Una bonica vall molt fonda i frondosa. No és possible anar en cotxe a l’estiu, per accedir s’ha d’anar a peu (9 km) o agafar un autobús tot terreny que en ¾ h. ens arriba a un refugi forestal. Des d’aquest punt podem fer diverses excursions, en 3 h. al collado Coronas i d’aquí a l’Aneto, al pic Culebras, al Vallibierna, a l’ibón de Llosás o als de Vallibierna en 1.30 h.. Nosaltres anem a aquest últim, el camí està senyalitzat amb fites, en principi, pel mapa, es pot anar d’aquest últim al de LLosás però nosaltres no trobem el camí.  L’últim autobús és a les 18 h.

25/08/10 – Pic de Salvaguardia (2738 m): amb bon temps té una fantàstica vista a la serra de Maladeta, al Posets, Perdiguero, la vall de Benasque i a la banda francesa (Luchon), ja que fa frontera. És fàcil d’accedir, el camí s’inicia a Llanos de L’Hospital, on deixem el cotxe i es travessa la pradera seguint les fites, fins el coll del Portillón el camí puja fent ziga-zagues. La baixada la fem una mica diferent desviant-nos al coll on hi ha un senyal que indica el camí Luchon-Benasque i anem a parar seguint la GR a prop de La Besurta, passem pel Pla de l’Estany i arribem a Llanos de l’Hospital. El temps per assolir el cim ha estat de 3.30 h.

26/08/10 – Vall d’Estòs: S’ha de deixar el cotxe a l’aparcament a l’inici de la vall, al costat d’un càmping abandonat, el camí va fent pujada en gran part per pista recorrent la vall al costat del riu i amb molta vegetació. Passem per l’ibonet de Batisilles i en 2.15 h. arribem al llac d’Escarpinosa, preciós voltat de vegetació, tornem a l’ibonet en 40 min.  i en una altra hora, de pujada per tartera de pissarra arribem a l’ibón de Batisielles, d’aspecte alpí.

27/08/10 – Pic Perdiguero (3221 m): Excursió dura, molt llarga, ens ha costat 13 h. i amb molta pedra, a més del desnivell. Es deixa el cotxe al costat de la ctra. doncs no hi ha aparcament, tot just passat el pont del Lliterola, l’inici està indicat amb un cartell fins l’ibonet de Lliterola són 872 m. de desnivell. Al principi es travessa un bonic bosc d’avets, després se segueix la vall del Lliterola bastant pelada, caminant per tarteres de pissarra no gaire difícil i per prats fins l’ibonet (3.15 h).  Passat aquest llac tot el camí és per pedres, ens fixem en les fites que travessen una cascada i arribem a l’ibón blanc, des d’aquí el camí gira a l’esquerra i puja la carena fins al cim, nosaltres deixem aquest camí i voregem el llac per l’esquerra sense fites, fins que quasi arribem a la cua del llac, llavors pugem fins el coll del Perdiguero per una tartera bastant dura i en arribar al coll a l’esquerra les fites ens indiquen amb grimpada el camí al cim. No hi ha un núvol pel que la vista és espectacular. La baixada si que la fem per la carena.

HAUTES PYRINEES

28/08/10 – Deixem la vall de Benasque i passem els Pirineus pel túnel de Bielsa. Acampem al càmping Les 3 vallées a Argeles-Gasozt. Un càmping molt ben situat com el seu nom indica, enorme, amb molts bungalows i conills que campen al seu aire.

29/08/10 – Vall d’Azun: Per ctra. molt estreta i molt maca, plena de vegetació, deixem el cotxe al segon aparcament d’Aste, (el primer que et trobes és per a fer el llac Miguelou)  som a 5ºC de temperatura. L’excursió està molt ben senyalitzada, travessem un preciós bosc centenari d’avets altíssims, arribem al llac de Suyen i seguidament a la cascada Doumblas, no massa alta, a partir d’aquí el camí ben senyalitzat, s’enfila seguint un rierol preciós fins a una plana d’on es veu el refugi Larribet en un alt, ens dirigim cap allà i en uns altres 45 min arribem als 3 llacs de Batcrabère, en un total de 3.30 hores, amb vistes sobre el Balaitus.

A la tarda anem a veure el llac Estaing en cotxe, molt gran i maco ple de gent que volta caminant i a cavall, amb restaurant, molt turístic.

30/08/10 – Vall de Cauterets: Ens dirigim a Cauterets per anar al  Pont d’Espagne per ctra. amb molta pujada però preciosa, amb molta vegetació, passa al costat de dues cascades la Cerisey i la de Lutour, des d’aquí en 1.30 h. s’arriba a La Fruitère i en altres 1.30 h. al llac d’Estom. A l’aparcament del Pont d’Espagne s’ha de pagar, en 15 min es veuen les espectaculars cascades del riu Marcadau i de Gaube. Nosaltres fem una excursió per la vall del Marcadau fins la palanca de Cayan en 1 hora. Des d’aquí en 1.30 h. es pot anar al llac de l’Embarrat i al refugi Wallon. La vall és ampla i amb prats, es pot tornar per l’altra riba del riu.

Per anar al llac de Gaube es pot anar amb telecabina o bé caminant per un camí molt transitat, triguem una hora, la senyal es troba passat l’aparcament. El llac és immens, ple de gent i vegetació.

També podem anar caminant pel camí de les cascades des de el Pont d’Espagne fins a Cauterets en 1.30 h.

31/08/10 – Vall de Gavarnie: Des de Gavarnie ens dirigim al coll de Tantes on deixem el cotxe per anar a la Brecha de Rolando (2807 m) i al Taillón (3144 m).  El camí senyalitzat va pujant sense cap complicació fins que hem de travessar un rierol que es troba amb les pedres glaçades i és difícil trepitjar, menys mal que hi ha unes cadenes que ens ajuden, en 2.30 h. s’arriba al refugi de la Brecha amb unes vistes fantàstiques sobre la Brecha i el circ de Gavarnie, en altres 45 min. per neu que es pot trepitjar sense grampons. S’arriba a la Brecha amb vistes sobre el parc d’Ordesa. Seguim caminant per pedra fins el Taillón, triguem 1.15 h.. El dia és fantàstic i les vistes impressionants, tot i que el pic no és massa bonic.

01/09/10 – Avui fem turisme, anem a veure Lourdes. L’entorn és bonic i l’església impressionant, tot i que no em va el tema religiós, és curiós de veure. Visitem el llac de Lourdes i la ciutat de Tarbes, amb el seu jardí Massey, de la resta de la ciutat no hi veig res destacable.

02/09/10 – Vall d’Hautacam: la recòrre una ctra. de 15 km de pujada molt freqüentada per ciclistes, com és normal en aquestes valls de França. Abans d’arribar al final de les pistes d’esquí hi ha una pista que hem d’agafar a la dreta i deixar el cotxe al final. Hi ha un cartell indicador amb l’excursió que ens arriba als llacs d’Isaby, Ourrec i Bassias, en 2 hores. El camí és marcat amb fites, el primer i el segon dels llacs ja es veuen fent el camí cap el de Bassias, i no cal baixar fins a la seva vora. La muntanya és plena de bruc que li dóna un color rosat i tenim vistes sobre la vall de Lesponne.

03/09/10 – Circ de Gavarnie: aparcament el cotxe a l’interior de Gavarnie gratis (a partir de les 10 h. es cobra). La pista voreja el riu fins arribar a la cascada, triguem una hora, però caminem ½ hora més fins arribar a sota de la impressionant cascada, la tornada la fem per l’altra riba del riu, molt més tranquil·la i per corriol.

A la tarda visitem el circ de Tramouse, per ctra. de pagament molt estreta i amb molta pujada i revolts, arribem al final de la ctra. on ens fan aparcar davant mateix del circ, caminem fins el llac d’Aire i el mirador de la Virgen, impressionant parets de pedra amb prats.

Crònica de l’ascenció de l’Aneto (II): Fins al refugi de “La renclusa”

Un cop amb totes les motxilles fetes i el material adequat (tot i que ens havia quedat clar que no experiència adequada) agafem el cotxe per anar a Llanos del Hospital. Tot i que també surten busos de Benasque, des de Llanos del Hospital surten més freqüents (cada 35 min aprox.), el preu del bus són 4,2€ per persona anar i tornar. El bus va a tota castanya per una petitíssima carretera que crec que l’han feta a mida de l’amplada del bus.

Un cop a l’estació de bus s’ha de creuar un rierol per un pintoresc pontet de fusta, vorejar els contenidors d’escombraries per la dreta i agafar un sender indicat. A la següent bifurcació, també s’ha de seguir a la dreta segons les indicacions.

El sender és ample, sovint empedrat, a vegades fins i tot com una calçada, i ascendeix en principi sense adonar-nos i després gairebé per deixar-me sense alè en ziga-zaga constant.

Vam iniciar l’ascensió a les 18:41 i malgrat això feia un sol que espantava. Aquest va ser un dels principals inconvenients, així que si podeu evitar el sol millor. Durant la major part de l’ascensió vaig estar sola, però no la última, tot i que vaig pensar que si em costava tant fer una hora de pujada no sé pas si en sabria fer sis! Els dubtes cada cop eren més intensos…

Durant la pujada vaig pensar que no arribaria ni al refugi i la gent que baixava (que era bastant) estava com una rosa. Sort que vaig veure una noia que coixejava (vaig pensar que jo potser també acabaria així perquè pateixo dels genolls), això em va mig tranquil·litzar.

A les 19:24 vaig arribar a la Renclusa, per sorpresa meva, just a l’hora prevista i un cop vaig veure l’alberg (està amagat i no es veu fins que hi ets) vaig pensar que o havia estat per tant. El paisatge és magnífic i res allunyat a l’esperat: paisatge pirinenc, amb riu i llac incorporat, a més a més dels rucs clar!

L’Alberg és “typical” i es pot reservar perquè et facin el sopar i l’esmorzar (fet que es tradueix amb menys pes a la motxilla i més diners per gastar, així que, òbviament, nosaltres ho dúiem tot a la motxilla). Les habitacions són més reduïdes de les que em pensava així que ens va tocar una habitació per nosaltres sols, però amb la mala sort que un de nosaltres va roncar com un dimoni posseït així que entre els roncs, els sorolls de la porta obrint-se i tancant-se (no sé perquè a les 12h de la nit hi havia un munt de famílies amb nens i llanternes entrant i sortint de l’alberg i la nostra habitació estava justa al costat de la porta; fins i tot el meu pare em va preguntar l’hora per si ens havíem adormit pensant que tothom ja marxava, de fet jo també ho vaig pensar i ja sabia quina hora era) i els nervis no vam poder aclucar l’ull gaire estona. Sort que vam anar a dormir a les 21h i des d’aleshores i fins les 12h vaig dormir com un tronc!

Si, si, a les 21h! Vam sopar a fora del refugi i a ma mare no se li va ocórrer res més que donar-li menjar al ruc. A mi se’m van posar els pèls de punta! Com si no sapigués que aleshores no ens el podríem treure de sobres en tot el vespre! Després de sopar i per no pensar més en la glacera, els grampons i que l’endemà ens havíem de llevar a les 5h i no sabíem ni quin camí havíem d’agafar, vam anar a dormir, d’aquesta manera segur que no fèiem voltes al cap.

Per anar a l’habitació vam passar pel mig d’un grup d’excursionistes d’última generació: amb botes goretex, pantalons d’última moda impermeables, que permeten la transpiració, es poden fer curts, llargs i canvien de color per camuflar-se, bronzejat adient a la professió (com més es vegi la marca de les ulleres de sol millor), samarreta d’un teixit nou inventat a la xina… i just quan passem sentim:

– Yo flipo con la gente esta vestida de mercadillo que se piensa que va a subir el Aneto…

La continuació en els següents enllaços: Fins al Portillón i Ascenció final